La tradicional manifestació amb motiu del 25 d'abril, la diada nacional del País Valencià en record de la desfeta esdevinguda a Almansa l'any 1707, se celebra enguany dissabte 9 de maig pels carrers de València.
La marxa, organitzada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), comença a les 18 hores a la plaça de Sant Agustí i recorrerà els centre del cap i casal. S'hi han sumat, com és habitual, partits polítics i sindicats diversos, tot l'espectre ideològic progressista amb l'excepció, no gens sorpresiva, del PSPV-PSOE.
Fet i fet, els socialistes valencians van marcar clarament terreny a la comissió de Coordinació de les Corts valencianes del proppassat 27 d'abril. Per ordre del secretari general, Jorge Alarte, el PSPV va votar no a una proposició d'Iniciativa del Poble Valencià (formació que, conjuntament amb el Bloc Nacionalista Valencià, integra el grup parlamentari del Compromís) en el sentit d'instar la Generalitat presidida per Francisco Camps a adherir-se a l'Institut Ramon Llull, on ja hi ha els executius català, balear i andorrà, a més de quatre ajuntaments valencians governats per forces de progrés (Morella, Vinaròs, Sueca i Gandia).
La renúncia dels socialistes es va amagar proposant que fóra l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, un òrgan pactat ara fa una dècada amb els populars i que ha reconegut la unitat de la llengua de manera rocambolesca, qui s'adrece al Ramon Llull per tal de formar-ne part. Al 2000, quan Esquerra Unida havia presentat una iniciativa gairebé fotocopiada de la que ara plantejava Compromís, el socialista Francesc Colomer, el portaveu a la comissió en qüestió, va defensar aferrissadament la inclusió de la Generalitat a l'Institut, sense passar per cap subterfugi ni fer-ho a través de cap institució inferior. El PP, aleshores, era l'únic que se n'oposava.
Avui, però, ja té companyia en aquesta matèria, i el cas ha generat no poca revolta al si del PSPV-PSOE. La portaveu de Política Lingüística a l'hemicicle valencià, Sol Sorribes, ha dimitit del càrrec en disconformitat amb el canvi de posició emanat de la direcció del partit. Amb ella, s'hi han solidaritzat dues desenes de diputats, que li han enviat una carta de suport amb un ram de roses. s la primera vegada, als set mesos i escaig que Alarte n'és el secretari general, que al PSPV s'hi senten tambors de guerra.
Amb aquest capítol encara roent, amb molts escriptors en llengua pròpia encara escandalitzats i amb molts professors simpatitzants del PSPV que no s'ho acaben de creure, arriba doncs aquesta manifestació anual, que en aquesta ocasió encapçalaran els joves. Seran ells, i no els responsables de les entitats convocants, qui lluiran la pancarta que obrirà la marxa.
Al front de les demandes, una de rotunda: "Televisió sense fronteres, junts podem". Com no podia ser d'una altra manera, els convocants clamen per la continuïtat de les emissions de TV3 al País Valencià, ara com ara interrompudes a les comarques més meridionals i seriosament amenaçades a la resta del territori. Les intencions del govern de Camps són claríssimes: cal tallar de soca-rel qualsevol emissió dels canals catalans que no s'ajuste a la legalitat. Per això empenyen les autoritats judicials a resoldre en favor seu els plets que han obert als tribunals que en són competents, els més propers a cadascun dels repetidors que hi ha estesos al llarg i ample del país. Mentre Canal 9 ja es veu a bona part del Principat, de fet, el conveni de reciprocitat és del tot aturat, pel que respecta al País Valencià. El seu govern acusa sense embuts l'executiu espanyol de posar-hi traves, fins al punt que assenyalen María Teresa Fernández de la Vega com la màxima responsable de no accelerar-ne la virtualitat del conveni.
Al rerefons, una iniciativa legislativa popular (ILP) que aspira a recollir 500.000 signatures arreu de l'estat espanyol per tal de propiciar que les televisions amb una mateixa llengua puguen veure's a tots els territoris que comparteixen aquesta. Una campanya encetada per ACPV i que ja ha rebut el suport de destacades personalitats polítiques i socials no sols del País Valencià, sinó també del Principat, Galícia i el País Basc. L'objectiu final, per tant, és no haver de tornar a eixir al carrer per una qüestió tan elemental com que avui dia, al segle de la comunicació total, encara calga pregar perquè no ens tallen el senyal d'un canal públic en llengua pròpia. Una cosa ben elemental, sí, però que al País Valencià del segle XXI encara sembla tot un repte.
