Tot just quan s'encetaven les rebaixes, aquest dimecres 7 de gener a les 10 del matí, Jorge Alarte entrava al Palau de la Generalitat per entrevistar-se amb el cap del Consell, Francisco Camps (un Camps que, per cert, ha instat tothom que l'anomene Francisco i no Francesc, tot començant per Canal 9 i Ràdio 9). L'entrevista era la primera ocasió en què els líders dels dos partits majoritaris al País Valencià es trobaven cara a cara. Per bé que Alarte havia demanat hora al president, aquest no n'hi ha donat fins que ha complert 100 dies com a secretari general del PSPV-PSOE.
L'avís va produir-se dilluns de matí, amb menys de 48 hores d'antelació. Alarte, en qualsevol cas, va afanyar-se a dir que sí, tot passant el dia de reis al seu despatx del carrer de Blanqueries de València, reunit amb els seus homes de confiança.
La cimera va anar com s'esperava. Alarte té clar que l'oposició del PSPV ha de fonamentar-se en una crítica moderada barrejada amb iniciatives de govern i pactes amb l'executiu del PP. Fet i fet, no s'escolten crítiques del número 1 socialista cap a temes sensibles com ara la manipulació dels mitjans de comunicació públics o l'elevadíssim deute que presenten els comptes de la Generalitat. Alarte s'estima més trobar punts d'entesa i aparèixer, davant la ciutadania, com un home de consens a qui un dia podrem delegar l'acció de govern.
Adéu a les crítiques als grans esdeveniments i al maridatge del Consell amb l'arquebisbat de València, doncs. Adéu a qualsevol referència sobre el poc ús de la llengua pròpia que efectua Camps i adéu, també, a qualsevol demanda de millor desplegament de l'Estatut aprovat tres anys enrere. Alarte no vol trepitjar terrenys relliscosos que, a més, pensa que no han donat cap rèdit als socialistes, i se centrarà en la crisi econòmica, que al País Valencià presenta unes dades encara més lamentables que a la mitjana estatal (les dades de l'atur conegudes aquest dijous, 8 de gener, demostren que l'autonomia líder quant a destrucció d'ocupació és la valenciana, en nombres generals). L'objectiu és fer veure que el model econòmic valencià és insostenible i que calen noves iniciatives per rellançar-lo, tal i com va dir Alarte a la conferència de premsa posterior a la trobada bilateral.
El secretari general del PSPV va mostrar la seua alegria per les bones sensacions que Camps va extreure de la conversa mantinguda amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa, amb motiu de la ronda de contactes que el president espanyol està mantenint amb els presidents autonòmics. També va mostrar-se taxatiu quant a la posició del seu partit sobre l'Estatut castellanomanxec, que preveu la finiquitació del transvasament Tajo-Segura pel 2015. Si aquest apartat s'aprova al Congrés i al Senat, Alarte ha promès que instarà les Corts a presentar un recurs d'inconstitucionalitat. Respecte la crisi econòmica, Alarte va dir que esperava "propostes" però que, en canvi, només va trobar "retòrica".
A continuació, va fer acte de presència el president Camps, que va afanyar-se a emmarcar la xerrada en un seguit de converses que també pensa mantenir amb els representants del grup parlamentari del Compromís pel País Valencià, Mònica Oltra i Enric Morera, i amb el portaveu del PP a les Corts, Ricardo Costa, que a més passa per ser el seu número 2 al PP valencià. Un menysteniment que ja anunciava maregassa contra Alarte.
I, en efecte, així va esdevenir-se. Camps va dir que havia "fet una ullada" al document que li havia fet a mans Alarte, en què proposava 40 mesures per atènyer la crisi, i va recordar que "ací fa molts anys que governem i acordem coses amb tot de gent", avisant que algunes de les solucions proposades pels socialistes ja s'han endegat. A més, va culpabilitzar de la crisi, en exclusiva, el govern de Zapatero, i va fer memòria per advertir que el maig passat les Corts, a petició del PP, ja havien fet un plenari extraordinari per mirar de posar-hi remei.
Pel que fa a l'aigua, un terreny pantanós que Alarte va xafar amb massa decisió, Camps va aprofitar la vehemència amb què el socialista va defensar el Tajo-Segura i, és clar, va faltar-li temps per qualificar la notícia d'"històrica", ja que, "per primera vegada, una part de l'esquerra valenciana defensa els transvasaments d'aigua". Comptat i debatut, "si el senyor Alarte defensa el transvasament del Tajo, que és de la capçalera, ja no té cap excusa per negar-se a fer el de l'Ebre, que seria des de la desembocadura". El cap del Consell va evocar Armstrong a la lluna en dir que els socialistes havien fet "un xicotet pas, però que en realitat és un gran pas".
Però no van quedar ací, els atacs contra el cap de l'oposició. Camps va instar Alarte a adreçar-se als eurodiputats espanyols del PSOE per tal que "deixen de dimonitzar l'urbanisme valencià" i, també, al govern de l'estat "que, al seu torn, ha dimonitzat el turisme de sol i platja". A parer de Camps, la crisi valenciana es deu, en bona mesura, a la frenada patida al sector immobiliari i de serveis, i cal recuperar aquestes "fonts capitals de riquesa". Del territori i la seua preservació, ni pruna. Ni de l'un ni de l'altre. Tampoc, com era de preveure, de l'ús de la llengua pròpia, que va absentar-se no sols de la reunió, sinó també de les compareixences davant la premsa. Com si la cimera s'haguera celebrat a Ciudad Real, vaja.
Per acabar-ho d'adobar, ni en el tema del finançament no va ser amable Camps. Ell, que defensa de fa mesos el finançament per població, com així ha estat reconegut a l'esborrany a què ara cal posar xifres; ell, que sempre va negar-se a la introducció de cap clàusula a l'Estatut que permetera de blindar alguna competència en la matèria; ell, que ara està ben content per la injecció econòmica que implica el nou model, va llançar-se al coll del rival casolà en dir-li que "benvingut a la demanda perquè es reconega que som cinc milions i no quatre". Alarte, que havia intervingut abans, ni tan sols no va poder dir que els socialistes ja demanaven això durant les converses per reformar la carta magna valenciana.
s el que succeeix quan hom va amb bona cara a parlar amb Camps. Aquest, encara s'hi creix més, i passa el que passa.
