Ben bé podria ser així, si atenem els resultats electorals del proppassat 7 de juny. Els partits valencians progressistes i nacionalistes continuen foradant el seu sòl electoral. A aquest camí, d'ací a uns quants comicis més, arribaran al centre de la Terra. Tots i cadascun dels partits d'aquest ample espectre ideològic (PSPV-PSOE, Esquerra Unida, Bloc Nacionalista Valencià i Esquerra Republicana) han perdut suports respecte la darrera cita europea, la del 2004... I això que ha crescut la participació: de fet, la valenciana va ser l'autonomia que va acudir de manera més nombrosa a les urnes, diumenge passat, un 53,42% sobre una mitjana estatal que tot just va assolir el 46%.
En concret, la participació ha crescut de 120.000 electors, tot just l'increment electoral experimentat pel PP del 2004 ençà (un 2,9% més de vot). Mentrestant, els socialistes n'han perdut 35.000 (un 5% menys de vot), 6.000 menys per Esquerra Unida i per ERPV (un 0,5% i un 0,4% menys, en cada cas) i 1.000 menys pel Bloc (una reducció del 0,15% de vot). Paral·lelament, UPyD, el partit liderat per Rosa Díez, s'estrena en aquestes eleccions amb un destacable 2,15%, 40.000 paperetes. Fet i fet, el partit unionista assetja la tercera plaça que tradicionalment ha ocupat EUPV a les últimes dues dècades de la política valenciana. La coalició d'esquerres s'ha situat en un minso 2,8%.
De lectures, poden fer-se moltes, però totes elles en la mateixa direcció: al PP no li afecten els presumptes casos de corrupció en què importantíssims membres de la formació s'hi han vist immergits: ni la imputació del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, no implica una pèrdua del suport ciutadà: ans al contrari, aquesta acusació ha servit els populars per plantejar el plebiscit del 7-J com una mena de referèndum sobre l'honorabilitat del cap del Consell. I el PP, que ja fa temps va inocular a l'imaginari de bona part dels electors la idea que el seu és l'únic partit que defensa "els interessos dels valencians", se n'ha sortit de manera sobrada. Un 53% de vot, xifra només comparable, a l'àmbit estatal, a la de Múrcia, on els conservadors han esdevingut pràcticament l'única opció política.
Per què, aquesta nova desfeta? Com és que no es percep ni tan sols un mínim raig de llum, a la fi del túnel en què va endinsar-se el País Valencià al 1995? Les respostes són sabudes, però els antídots que poden desllorigar-les. s clar que el PP connecta molt i molt bé amb la societat que diu representar "en exclusiva", és evident que la política propagandística que el partit de la gavina practica no té parió arreu de l'estat, és un altre fet constatat que la gent identifica el PP amb el progrés econòmic i amb la modernitat... Però alhora, per molt que coste repetir-ho, no hi ha cap projecte alternatiu realment encoratjador. El culte als diners i a la valencianitat més coenta no és contraposat per cap model sensiblement diferent. Els diversos líders del PSPV-PSOE (i en especial l'actual, Jorge Alarte, qui atorga la raó al famós Murphy en el sentit que qualsevol situació és susceptible de patir un empitjorament) no han aconseguit llaurar-se una imatge que encomanara respecte. Els voten només aquells que només votarien socialista o que, directament, encara troben més destarifades les altres formacions. No ontenen, em canvi, el suport d'amples capes de la població que es consideren centristes o moderadament progressistes. Fins i tot aquests últims, acostumen a decantar-se pel PP, una força que a força de repetir-ho avui és representativa d'una manera concreta de governar. Potser no gaire reeixida, però rendible electoralment. Han sabut crear-se aquesta imatge d'èxit.
Òbviament també afecta l'alt nivell de població immigrada que conviu amb els valencians. De tota mena, però especialment la immigració espanyola i l'europea provinent de països de primer nivell com ara Alemanya, França, Holanda, Bèlgica o Noruega, els quals, en molts casos (al sud del país), són majoria als censos electorals. s gent que no s'acaba d'integrar a la societat valenciana i que saluda les polítiques impulsades pel Consell tendents a fomentar el "model Florida". Només en uns pocs casos, els estrangers s'hi han rebel·lat i han condemnat les polítiques urbanístiques del govern valencià, les que han mutat el paisatge i li han tret bona part de l'encís que un dia va fer venir totes aquestes persones.
Davant aquest panorama, el missatge dels partits nacionalistes no penetra fàcilment. No hi ha, per motius històrics, la consciència de poble que sí que existeix a Catalunya, el País Basc, Navarra o Galícia, ni tan sols la que hi ha a unes illes Balears igualment afectades pel turisme de masses. Encara pitjor: qui defensa els posicionaments més respectuosos amb la cultura i la llengua autòctones és vist amb estranyesa per un percentatge no gens neglibible dels seus conciutadans. Un procés fomentat pel govern de Camps, que en cap cas no es preocupa d'establir unes relacions normals amb la resta de territoris amb què el País Valencià comparteix una cultura i història comunes. Únicament ha accedit a reunir-se amb l'homòleg Montilla quan aquest va acudir a València amb motiu de la final de Copa que disputava el Barça, i va avisar que tan sols parlaria de l'arc mediterrani, la seua obsesssió des que s'ha adonat que l'AVE amb Madrid no és ni la meitat d'interessant que una connexió digna amb Catalunya, eixida natural cap a l'estat francès i país amb què les relacions econòmiques són de primer ordre: l'un i l'altre són el millor client, respectivament. Camps, en qualsevol cas, limita el seu diàleg amb el Principat a aquest àmbit.
Darrerament, alguns partits valencians que s'autodefineixen com a "progressistes" han bandejat una mica el seu discurs habitual en un intent de seduir segments de l'electorat que simpatitza (potser sense excessiu entusiasme) amb els populars. No hi ha donat cap resultat positiu, però, aquest viratge. Cedir davant el PP en qüestions com ara la llengua, el model urbanístic o l'ús pervers que se'n fa dels mitjans de comunicació públics, no és res més que resignar-se a continuar foradant el terra, fins que un dia (potser al 3014, o al 4007) arriben al centre de la Terra.
