Indica publicitat
Dijous, 9 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 14 de de gener del 2009 | 17:02
Crònica · País Valencià

Contra les cordes (de la porteria)

La situació del València CF amenaça ruïna. L'entitat esportiva amb més seguidors de tot el País Valencià, l'equip tradicional de la burgesia autòctona, dels terratinents agrícoles i darrerament dels especuladors immobiliaris, és a un pas de la suspensió de pagaments. Com en d'altres ocasions en què hi han vingut mal dades al terreny social, tot plegat queda compensat per la bona marxa de l'equip a la Lliga (ara com ara és quart a la classificació) i a la Copa de la UEFA. Però al futbol del segle XXI no sols importen els gols. Ben al contrari, els clubs són empreses, i com a tals, han de presentar uns resultats òptims per a poder sobreviure.

Què succeeix al València CF, que al darrer any ha vist passar fins a tres presidents (Juan Soler, Agustín Morera, Vicente Soriano) i un conseller delegat que va durar quinze dies però que tenia molta fama (Juan Villalonga)? Per què no se'n surt, l'equip de Mestalla, tot i les reiterades ajudes que ha tingut per part de la Generalitat Valenciana i de l'Ajuntament del cap i casal? La resposta és múltiple, però en té bona culpa la pròpia idiosincràsia de l'equip, acostumat als estira-i-arronsa als despatxos, uns despatxos sempre cobejats per gent que volia influir més enllà del futbol i més a prop dels negocis personals. En efecte, només cal recordar la dolenta situació que heretà Arturo Tuzón quan, a mitjan dècada dels 80, va fer-se amb les regnes del club, i la caiguda que novament van presentar els comptes quan, ja com a societat anònima, Francisco Roig va entestar-se a fer un "València campió".

Res a veure amb d'altres equips amb una incidència social semblant, com ara el Sevilla FC o l'Athletic Club de Bilbao, els mandataris valencianistes sempre han estat de butxaca fàcil, i no han dubtat a esmerçar-hi diners que ni tan sols ells podien avalar. Milions i milions d'euros malbaratats a través de fitxatges poc rendibles i tot d'operacions immobiliàries d'interès incert. Roig amplià el vell Mestalla, una part de les obres van ser declarades il·legals als jutjats i des d'aleshores hi ha centenars de seients que mai no han estat ocupats, Soler volgué canviar d'estadi i de ciutat esportiva, sempre mercès a ajudes de les administracions casolanes, governades pel PP i amb una oposició temorosa que la denúncia pública d'aquestes operacions, com de vegades ha passat, acabara amb acusacions d'antivalencianistes (quan no de madridistes o barcelonistes) de part de significats factòtums del conjunt de la rata penada.

I sempre, sempre, sense afluixar la plantilla, sempre mirant de tenir la més competitiva possible, ni que fóra a costa de no vendre patrimoni, en forma de futbolistes, que haguera alleugerit els números rojos de l'entitat. Mijatovic, Mendieta, Gerard, Farinós, el Kily González no van ser venuts fins que es considerà que l'oferta era absolutament astronòmica (els 4.000 milions de pessetes del Barça per Gerard, per exemple, o els 8.000 de la SS Lazio per Mendieta). En aquests moments, el València disposa d'un parell de jugadors d'aquest nivell mundial, David Villa i David Silva, però l'estiu passat, fins i tot després de la bona imatge que van deixar a l'Eurocopa, no van ser traspassats. No sols això, sinó que l'afecció es mobilitza amb manifestacions, si cal, quan sorgeix qualsevol rumor de possible venda dels futbolistes insígnia de l'equip.

Ni la recalificació dels terrenys de Porxinos (a Riba-roja del Túria) per fer-hi la nova ciutat esportiva, ni tampoc el gran contracte de televisió que el club té amb Canal 9 (que revèn els drets a Mediapro per una quantitat molt inferior a la que realment abonen tots els valencians, siguen o no de l'equip), no han servit per calmar la situació.

El València deu més de 650 milions d'euros, xifra en què s'inclou la despesa del nou estadi (construït gràcies a una sucosa permuta cedida per l'Ajuntament). La venda dels terrenys de l'antic coliseu, que de fet no passarà a ser l'antic coliseu fins l'estiu del 2010, no ha anat tan ràpida com tothom s'esperava. Fins i tot Soler, el president que va impulsar el PP per rellevar els presidents Jaume Ortí i Pedro Cortés, va haver de comprar la primera parcel·la en venda, a un preu molt superior al que aleshores (2007) marcava el mercat. Va cedir el testimoni a Vicente Soriano després d'una patètica gestió esportiva amb la condició de vendre a un altre comprador la parcel·la adquirida i la promesa de Soriano que aquest li compraria totes les accions de la família Soler, tot plegat abans del 2009. Però Soriano només ha pagat un 10% de les accions, i afirma tenir un comprador estranger del terreny en qüestió, però aquest encara no ha eixit a la llum, i el president demana temps perquè així siga. Fins a la fi de gener, diu.

D'altra banda, Soriano renegocia el contracte de la televisió i podria tancar un acord amb Telecinco o Mediapro abans que acabe gener, també. I el fiasco de la publicitat a la samarreta (l'empresa que va signar el contracte amb el València CF, Valencia Experience, és un 'bluf' que s'ha desintegrat en cent micropartícules i del qual el club no ha rebut ni un euro, amb el problema afegit que les equipacions de Nike de la temporada en curs estaven totes enllestides i no hi havia opció de fer marxa enrere), Soriano l'ha resolt d'aquella manera, afegint Unibet a l'esponsorització oficial del club, una casa d'apostes que paga 10 milions pel que resta de Lliga i que veu com ha de compartir samarreta amb una empresa fantasma.

Mentre arriba el mannà del comprador estranger, es reprodueixen els rumors de la possible venda de Villa i Silva. Una bona transacció podria reportar 100 milions d'euros a l'entitat, els quals, sumats als diners de la venda del vell estadi, deixarien el deute reduït a la meitat. I cal fer-ho ràpid, perquè els interessos de demora que abona mensualment el València superen els 5 milions d'euros. Bancaixa, la caixa que millor s'ha portat amb el club de la ciutat, no en vol ni sentir a parlar, d'invertir-hi més diners en aquest pou sense fons.

I Juan Soler, detestat per uns afeccionats que no obliden el pobríssim paper de l'equip sota el seu mandat (una Copa del Rei va ser tot el bagatge, i a més, amb el fracassat entrenador Ronald Koeman, que va deixar el València a un pas de la segona divisió, la temporada passada), amenaça de tornar, ni que siga amb un home de palla. s el que té el futbol: com a negoci que és, els amos volen treure'n suc. I en aquest cas, no ho oblidem, el màxim propietari és Soler, que aixopluga vora el 40% de l'accionariat d'una societat anònima que, a més, es caracteritza per una extraordinària atomització de la base social, incapaç de posar-se d'acord per escollir el rumb encertat.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat