Jorge Alarte no ho té gaire fàcil, no. Si ja li costa de transmetre la imatge de líder alternatiu a l'encausat Francisco Camps, encara ho té més magre a l'hora de fer veure que al seu partit regna la calma. Ni el pacte amb el lermisme, el moviment crític amb l'alartisme més important quant a nombre de seguidors, no li ha reportat la pau que anhela per centrar-se als comicis del maig vinent.
La negativa a concórrer a les eleccions primàries de Ximo Puig, alcalde de Morella i principal referent per a la vella guàrdia del partit, no ha estat prou. Antoni Asunción, per bé que amb poques possibilitats, mira de recollir els avals suficients com per disputar el cap de cartell socialista al País Valencià, i no sols això: va de plató en plató, d'estudi de ràdio en estudi de ràdio, i de plana de diari a plana de diari, malparlant de la feina d'Alarte i de la seua escassa projecció com a presidenciable que vol ser. Una dada fefaent però que sobta d'escoltar en boca d'una persona del mateix partit.
s per això que algunes veus maquiavèliques de la direcció socialista insinuen que Asunción, ben relacionat amb l'empresariat i amb amics íntims al PP, és una jugada mestra dels populars per tal de transmetre la sensació que Alarte és un candidat feble. Si només fora aquest cas, encara rai. Però no, perquè hi ha més, molt més: les tres capitals de circumscripció, València, Alacant i Castelló, compten amb candidats alternatius als oficials que avala la direcció nacional. En diverses etapes, i amb cares de tota mena, Alarte ha hagut de posar-hi remei de manera particularitzada. s ben probable que en tots tres casos n'isca vencedor, és del tot previsible que els seus candidats acabaran imposant-s'hi a la batalla interna, però una altra cosa és que més endavant puguen disputar la guerra electoral a un PP que ja els titlla de candidats de compromís i escollits amb urgència.
Certament, i a excepció del cas de Castelló, on era obvi que l'oficialista Juan María Calles en seria el cap de cartell i que aquest té com a opositora una jove de 28 anys (Sofía Fernández) sense gaire repercussió fins ara al partit i amb poques probabilitats d'arribar a la contesa final, Alarte ha hagut de tapar els forats per on filtrava l'aigua amb noms d'última hora i sense cap feina prèvia a les dues ciutats més importants del país, València i Alacant. En el primer cas, la renúncia de Carme Alborch a repetir com a alcaldable ha posat contra les cordes Alarte, que ha hagut de recórrer a un candidat molt menys conegut i que no s'havia significat encara a la política municipal, per bé que sí a l'europea i l'espanyola: Joan Calabuig Rull, 'Cala' pels amics.
'Cala' és un dels exponents més clars dels "turborenovadors", el grupet que, a mitjan anys noranta, va voler jubilar el vell lermisme amb l'etiqueta de neolermistes; Joan Ignasi Pla era un altre integrant d'aquell equip, on també hi havien Antoni Such i Alfred Boix. Tots ells van tocar poder (intern) d'una manera o una altra, d'aleshores ençà, i Calabuig allarga aquest serial amb una candidatura ben poc atractiva a ulls de la ciutadania: compta 50 anys i és del tot desconegut pel 99,9% dels veïns del cap i casal, que mai no l'ha vist a peu de carrer. Per això mateix, perquè ja n'estan farts, de candidats sense esma, els sectors més crítics de l'agrupació de gran ciutat de València s'han organitzat per buscar un nom alternatiu, en aquest cas Manuel Mata, persona lligada a Esquerra Socialista i que ja fou regidor amb el PSPV-PSOE a València, a la darreria dels 80 i començament dels 90.
Un advocat de prestigi, bon amic de Pla (fou portaveu de la seua executiva nacional i ara l'ha fitxat pel seu bufet professional) i molt àcid amb el PP, però que també pateix un índex de desconeixenent gran. Malgrat tot, ell sí que té molt a l'abast d'aconseguir prou avals com per enfrontar-se a Calabuig, per bé que aquest (com Alarte a l'àmbit autonòmic, per frenar una possible fuita de suports envers Asunción) ha demanat que els militants també l'avalen, encara que té prou amb el suport de l'executiva, que ja ha rebut: n'ha de recollir 350, d'avals, fins el dia 21, i que totes elles siguen vàlides. En cas que siga així, el 3 d'octubre hi haurà primàries a l'agrupació municipal, i en aquest cas el vot és secret.
A Alacant el panorama és encara més dantesc per Alarte: Antonio Fernández Valenzuela, persona de dilatada trajectòria que ja fou president de la Diputació i que fins ara presidia la Cambra de Comerç, ja va anunciar abans de l'estiu que concorreria a les primàries municipals. Ara diu que ja té prou avals com per competir-hi, mentre Alarte ha perdut el temps buscant una persona independent i de renom que encapçalara la llista: com que els quatre intents que ha fet han resultat infructuosos, finalment ha optat per l'amiga més amiga de Leire Pajín, Elena Martín, que és secretària d'organització nacional per obra i gràcia de la secretària d'organització federal. Alarte no és de la seua corda, però ja no quedava més temps per buscar-ne un altre, de candidat. Ara caldrà veure si la grisa Martín agrada més o menys que Valenzuela, a la militància. A l'octubre ho sabrem.
