Els entrebancs, al president valencià, no li venen posats de l'oposició. Ans al contrari, aquesta es troba força desorientada, encara busca el rumb que la duga al poder. Al País Valencià, les autèntiques preocupacions li venen del seu propi partit, a Francesc Camps. S'ha vist ben clar els proppassats diumenge 14 i dilluns 15 de desembre, amb motiu del congrés provincial del PP alacantí i amb la reunió del conseller amb la Plataforma per l'Ensenyament Públic: en la primera cita, tempesta i molta mala maror, mentre que en la segona n'hi va haver prou que se suspengués l'ordre que obligava a impartir Educació per a la Ciutadania en anglès, perquè la vaga convocada per aquest dimecres, dia 17, fóra desconvocada.

El Consell ha aturat així l'embranzida que havia pres aquest moviment de rebuig contra la seua política educativa -per bé que no han faltat les diferències al si de la Plataforma, sobre la conveniència d'anul·lar una vaga convocada per dotze motius més, a banda de l'assignatura en qüestió. En canvi, la tensió al si del PP d'Alacant amenaça de perllongar-se anys i panys.


En efecte, els més de mil compromissaris del PP alacantí, la segona província en nombre de militants populars de l'estat, només per darrere de Madrid, van fer confiança una vegada més el seu president als últims 12 anys, José Joaquín Ripoll, que alhora encapçala la Diputació d'Alacant. Un suport que va reduir-se a cinc vots més que el seu contrincant (campsista) pel càrrec, l'actual alcalde de Benidorm (Marina Baixa), Manuel Pérez Fenoll.


El cara a cara Ripoll-Fenoll era l'enèsim intent del president Camps per tal de fer-se amb el poder de la direcció provincial alacantina, encara molt influïda per la figura d'Eduardo Zaplana, en aquests moment número 3 de Telefónica i allunyat de la política. Tant, de fet, que va estimar-se més no assistir a la decisiva votació del dia 14, tot i el frec a frec històric que s'hi esdevingué al teatre Circo d'Oriola (Baix Segura).


D'espectacle circense, a Oriola, n'hi va haver i molt. Els compromissaris partidaris dels seguidors de Zaplana van fer-se un fart de xiular i increpar el president valencià. Camps va haver d'escoltar tot d'improperis ("esteu trencant el partit!", "ves-te'n a València!", "fora, fora, fora!") una vegada els guanyadors van sentir-se alliberats de tota la tensió acumulada les darreres setmanes.


El ben cert és que els zaplanistes van votar en massa Camps al congrés regional celebrat a Fira València, i que tampoc no van barrar el pas a la campsista Sonia Castedo, quan va caldre rellevar Luis Díaz Alperi a l'alcaldia d'Alacant, però en canvi Camps no ha estat condescendent, en la seua particular croada per liquidar el poder que encara ostenten els hereus de Zaplana. Dos mesos abans del conclave en qüestió, va eixir a la gespa Pérez Fenoll, un home que fins ara no havia destacat per la seua virulència, més enllà de marcar terreny, al seu Benidorm (no era gratuït, això), amb l'exministre i expresident de la Generalitat.


Gràcies al suport de Camps, i al pressupost de la Generalitat Valenciana, Fenoll va quedar-se a un pam de la presidència del PP alacantí, quan ningú no donava un ral per ell. En canvi, prohoms del zaplanisme com ara Julio de España o la de fa poc alcaldessa de Dénia, Ana Kringe, van situar-se del seu costat. Més difícil els ha resultat, a Camps i Fenoll, de captar suports a l'àmbit local més reduït, allà on es guanyen i es perden els congressos, a causa de la sobrerepresentació de què sempre gaudeixen.


Els partidaris de Ripoll, certament, han abusat aquests dies d'un discurs victimista segons el qual la Generalitat menysté les comarques alacantines en benefici de les valencianes, i posen com a exemple el seguit de grans esdeveniments que tenen com a gran plató València. Una tàctica que ha enfurismat, i de quina manera, el secretari general dels populars a nivell autonòmic, Ricardo Costa, que ha criticat obertament aquest posicionament de suposat desgreuge. Costa, la persona que realment mou els fils de la formació per culpa de l'activitat institucional de Camps, ha resultat un dels grans perdedors de tot aquest sotrac, ja que s'ha demostrat incapaç de descavalcar el zaplanisme, ja sense Zaplana. La confiança que hi té el president valencià és gran, però no és descartable una seua propera inclusió a l'executiu i el seu abandonament de la secretaria general regional, en favor d'una altra persona de confiança, com per exemple Serafín Castellano.


Les acusacions dels zaplanistes no sols tenen a veure amb València i els "traïdors" exzaplanistes d'Alacant, sinó que estenen les culpes del sarau a la direcció nacional, presidida per Mariano Rajoy. No debades, Génova va anul·lar l'elecció de diverses assemblees que havien resultat favorables a Ripoll, i també va actuar de part de Camps quan els zaplanistes van criticar la possibilitat que dues persones significadament pròximes al president valencià, Federico Trillo i Gerardo Camps, pogueren votar en el congrés provincial d'Alacant i també en uns altres indrets. En el cas de Trillo, a Madrid, i en el del vicepresident segon valencià, a València. Un parell de casos estranys en què, incomprensiblement, Madrid va posicionar-se del costat dels infractors. En aquest cas, però, cap dels principals referents de la direcció nacional del PP no va fer acte de presència a Oriola, tement la xiulada que sí que va haver de patir Camps. No n'hi havia una altra. La direcció de Génova havia posat en dubte la manera de preparar el congrés de Jorge Sedano, alcalde zaplanista d'Alcoi i president del comitè organitzador.


Al capdavall, Ripoll ha fet una direcció monocolor, amb noms i cognoms clarament tendents a Zaplana com ara Miguel Peralta, Mónica Lorente, Gema Amor, Macarena Montesinos i Carlos Mazón. Pérez Fenoll, de la seua banda, no s'ha donat per vençut i encara demana que s'investigue exhaustivament l'ajustat resultat. De poc s'hi val, perquè fins i tot Madrid, que n'envià observadors, ha donat per absolutament vàlid el recompte final.


Miguel Peralta titlla els campsistes de "mal perdedors", i és que en aquesta història és com una telenovel·la... O, més ben dit, una pel·lícula de suspens amb bons i dolents. Qui és el bo i qui el dolent, depèn de qui parle.