El nou secretari general del PSPV, Jorge Alarte, ja pot presumir d'haver rebut un dels "regals" que tant li agrada fer al president del govern espanyol i número 1 del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. En aquest cas ha estat la determinació de l'inquilí de la Moncloa perquè els socialistes aproven els pressupostos de totes les institucions en què estiguen a l'oposició. Una mesura que, com a molt, tan sols pot evolucionar cap a l'abstenció. "No s'hi valen frontismes", diu Zapatero tenint en compte l'actual situació econòmica... Però aquesta decisió no agrada gens ni mica als territoris on els socialistes no són a l'executiu.
Malgrat tot, Jorge Alarte no va obrir la boca en la primera reunió de la direcció federal i de la cúpula governamental de l'estat amb els 17 dirigents autonòmics del PSOE, esdevinguda a Santiago de Compostel·la el proppassat cap de setmana. El valencià va callar quan Zapatero va posar aquesta dirctriu sobre la taula, i això que ell serà, conjuntament amb la federació socialista madrilenya, el principal damnificat. No s'ha d'oblidar que els del puny i la rosa governen a Catalunya, les Illes Balears, Galícia, Andalusia, l'Aragó, Castella - la Manxa, Extremadura i Astúries, i que alhora donen suport als executius regionalistes de Navarra i Cantàbria. A més, pel que respecta al País Basc, hi ha hagut un pacte tàcit Madrid-Vitòria per tal de tirar endavant les comptes a tots dos parlaments: Zapatero i Urkullu ho han fet possible, tot i les desavinences en tot de matèries i el poc temps que resta pels comicis bascos.
Per tant, l'obligatorietat de no rebutjar els pressupostos és perniciosa pels interessos opositors dels socialistes valencians, madrilenys, canaris, murcians, riojans i castellanolleonesos. Encara més dolorós en el cas valencià, l'única d'aquestes autonomies que és pluriprovincial i que alhora té totes les capitals en mans de la dreta. Els socialistes hauran de donar suport o callar, com si no-res, quan d'ací a ben poc calga votar els comptes de la Generallitat Valenciana, dels ajuntaments de València, Alacant i Castelló i, també, el de les tres diputacions, entre els quals, com si no, la presidida pel molt polèmic Carlos Fabra.
La imatge d'estadistes i de responsabilitat que vol transmetre el cap del PSOE pot tornar-se esquizofrènia entre el Sénia i el Segura.
La situació és especialment dura, perquè a l'11è congrés nacional dels socialistes valencians, celebrat al Palau de Congressos de València el darrer cap de setmana de setembre i en què va ser escollit Alarte, un dels temes claus va ser, ves per on, l'exigència dels delegats de tenir una major autonomia respecte de Madrid: tant respecte de Ferraz com respecte de la Moncloa, ja que s'entén que la ciutadania els castiga electoralment tot just per això, per ser uns "sucursalistes" sense capacitat de plantar-hi cara.
Aquell desig de materialitzar el gran pes de la federació valenciana -la segona del PSOE, quant a nombre de militants- en les preses de decisions de Madrid, ha perdut tota virtualitat al primer revolt. La "responsabilitat" que prega Zapatero és interessant per ell mateix, que novament pensa més en els seus interessos particulars que no en el de les "províncies". Sembla que no interessa res més que la Moncloa, més encara ara que els socialistes governen llocs on abans ni tan sols somiaven fer-ho, com és el cas de Catalunya, les Illes o Galícia.
Per si no n'hi havia prou, Jorge Alarte ha mirat de marcar terreny respecte la direcció anterior del PSPV-PSOE en un tema sensible com pocs: l'aigua. Alarte defensa aferrissadament que es mantinga el transvasament Tajo-Segura, una infraestructura que l'Estatut castellanomanxec -ara es tramita al Congrés dels Diputats- mira de liquidar. La secretària general del PP a l'àmbit estatal alhora que líder del partit a Castella - la Manxa, María Dolores de Cospedal, sempre s'ha mostrat partidària de la defunció del transvasament, i el PSPV mira de furgar en aquestes contradiccions dels conservadors. El problema pels interessos d'Alarte és que el PP critica que es mostre tant partidari del manteniment del Tajo-Segura, una exigència compartida amb el PP valencià, i que en canvi no es pose del costat de la Generalitat en la defensa del transvassament de l'Ebre.
Hi haurà més temes que mesuraran la capacitat o no dels socialistes valencians per tal de presentar-se com a més reivindicatius envers Madrid: la demanda d'un finançament que tinga en compte la població actual del País Valencià, un aspecte on també convergeixen amb els populars, i el deute sanitari que arrossega la Generalitat i que en bona part és degut al cost dels desplaçats i de la poca implicació del govern estat, són qüestions que evidenciaran l'autonomia real del nou cau visible del PSPV-PSOE. De moment, a Santiago de Compostel·la ha perdut la primera partida, i els seus crítics, aquells que van quedar-se a un 3% de fer-se amb el control de la formació, s'han apuntat el resultat. Són aquests, precisament, els que clamaven per un PSPV més autònom del PSOE, un PSPV que no es veiera forçat a aprovar, o a abstenir-se com si qualsevol cosa, els comptes de Camps i companyia.
