Al País Valencià ja no corren els diners. De les acaballes dels anys noranta ençà, fins enguany mateix, el creixement econòmic d'aquest territori havia estat notable. Hi ha influït, com no podia ser d'una altra manera, el context general, però també les condicions pròpies que s'hi donaven. El pilar d'aquest creixement, la construcció, ha gaudit al País Valencià d'una mena de carta blanca que ha permès d'aprovar centenars de plans d'actuació integrada (PAI) que, al seu torn, significaven centenars de milers i de milers d'habitatges. Vora un milió, segons que es podia comptabilitzar després de sumar tots els projectes que van rebre 'l'OK' de consistoris de signe divers, tots ells endeutats fins al coll i amb la necessitat imperiosa de fer caixa. De poc s'hi valia escridassar en defensa de la terra, del paisatge. Primava, i de quina manera, la liquiditat ràpida, la construcció desaforada. Res més.
Aquest fluxe econòmic va requerir molta mà d'obra barata, bona part d'ella vinguda de fora de l'estat espanyol. L'arribada d'immigrants al País Valencià ha servit per assolir unes dades demogràfiques inaudites, des que se'n té notícia. Avui resideixen a les comarques valencianes cinc milions de persones, i aquest és un pol inevitable de l'economia estatal, conjuntament amb Catalunya i Madrid. La mancança de bones infraestructures (encara no hi ha arribat l'alta velocitat, i no ho farà fins a la fi del 2010, la connexió ferroviària entre València i Alacant és pèssima, l'aeroport de València perd línies de baix cost i per desplaçar-se a través de la línia de costa continua és necessari pagar peatges a l'AP-7) i l'absència d'un executiu amb les idees clares (sempre ha pesat més l'estirabot i els interessos electorals, que no una política clara en aquesta matèria, i encara sort que l'empresariat autòcton s'hi ha acabat posant les piles) no ha evitat, però, un augment de la sensació que els diners eren a l'abast de qualsevol. Tot això, a més, ha estat acompanyat d'un sumptuós decorat pagat a càrrec de l'erari públic i traduït en tot de grans esdeveniments (ara la Copa de L'Amèrica, ara la Fórmula 1, ara la Volvo Ocean Race, ara un Màsters de Golf, un Open de tennis o, per què no, la contractació conjunta de Zubin Metha i Lorin Maazel al Palau de les Arts Reina Sofia) que no han fet sinó ajudar a aquesta percepció que al País Valencià passava alguna cosa.
I tant, que n'han passat, de coses. Després de la correguda, el País Valencià no tan sols no ha escalat posicions al rànquing de les autonomies amb major renda per càpita, sinó que n'ha perdut. La desfeta del sector del totxo s'ha endut grans empreses indígenes: qui no recorda Astroc, la primera gran firma que va enfonsar-se als mercats? Qui no recorda Llanera, present en tot de campanyes publicitàries dins i fora de l'estat, una empresa comarcal que va créixer com ningú no podia imaginar? Aquesta setmana, la notícia és Armiñana, un grup més modest però que acaba de presentar un concurs de creditors a causa dels 100 milions d'euros de deute que arrossega i dels quals no se'n desempallega ni cedint als bancs el sòl de què disposa. Juan Armiñana, propietari de la mercantil, s'ha fet un fart d'invertir en imatge: patrocini d'equips esportius, patrocini i direcció de la falla Nou Campanar de València, que ha trencat tots els rècords quant a premis i inversió en el monument fester...
La caiguda de vendes a la construcció no ha estat en va. La taxa de desocupació del País Valencià frega el 15%, i l'increment només és comparable amb autonomies que tradicionalment tenen xifres elevades (Andalusia), d'altres que depenen gairebé en exclusiva d'un sector (Canàries) o, com és el cas valencià, on la construcció gairebé ha estat, fins ara, un monocultiu (Múrcia). La resta de comunitats autònomes, que en són 13, presenten millors números.
Si la davallada de la paleta ha estat espectacular, la crisi que també pateix el sector automobilístic no ha afectat menys als valencians. Ford, la causant d'un percentatge vital de les exportacions del país, ha presentat un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que afecta la pràctica totalitat dels seus treballadors, prop de 6.000. Fins mitjans de gener no tornaran a la feina la majoria d'ells, i ni tan sols reben amb satisfacció les notícies que apunten una millora de la producció pel 2009, ni que siga perquè el Focus que es fabrica a Alemanya necessitarà reforços del País Valencià. En realitat, tothom està amb el nus a la gola, i és que de cada lloc de treball de Ford en depenen, i no és poca broma, cinc més, fora del centre. Aturades a la Ford impliquen ERO a tot de fàbriques adjacents.
Fet i fet, els ERO no són tan nombrosos arreu de l'estat com ho són al País Valencià, on s'hi han vist afectades 3.000 persones més que a Catalunya, per exemple.
Si Ford és peça clau de València i la seua àrea metropolitana, el taulell és eix absolut de l'economia de les comarques castellonenques, i, és clar, la crisi immobiliària li passa factura. Val a dir, per exemple, que només hi ha més romanesos a Madrid que a Castelló, a totes les províncies de l'estat espanyol. La crisi d'empreses com ara Pamesa, Porcelana o Tau és una realitat que cou com la de Ford.
Pel que respecta al sud, la joguina i el calcer tampoc no travessen el millor moment. Menys exposats als canvis de cicle econòmic com el que ara vivim, aquests sectors miren de salvar els mobles davant l'allau de productes (en ocasions, sense el permís corresponent) que hi arriben de la Xina. La qualitat d'aquests elements se'n ressenteix, no és la mateixa que la dels productes locals, però a l'hora de comprar el client no acostuma a mirar el "made in".
Les comarques alacantines han patit sobretot els efectes de la baixada del turisme. El sector serveis n'és capdavanter, en aquestes contrades, i la baixada dels recursos econòmics de la gent es deixa notar a l'hora de fer vacances; alguns no en fan, i qui en fa, mira la butxaca a l'hora d'anar a dinar i sopar.
Per acabar-ho d'adobar, i segons que titulava dies enrere un diari de València, "La naranja va a la huelga". Els marges dels beneficis dels llauradors valencians estan sota mínims, alguns d'ells ni tan sols s'han preocupat de recollir els fruits després de tot l'any regant-los, i l'absència de solucions és quotidiana. Només faltava això: després que milers de persones passen a engrossir cada mes la cua del Servef (Servei Valencià d'Ocupació i Formació), ara la taronja també opta per la vaga.
Un panorama negre, el dels puntals de l'economia valenciana.
