El cronista, incaut com és, es permet de fer una crida a tots els professionals o diletants de la interpretació de dades demolingüístiques: cal recupar la dialèctica. No pas, òbviament, com a mètode científic, sinó "per dir-ho amb l'homenot Sacristán" com a 'estil de pensament'.

Si, tocant la situació del català, sembla que hi hagi teories pensades per informar-nos que les coses van bé, i d'altres per donar fe de tot el contrari, la dialèctica "assumida com a, diguem-ne, temperament intel·lectual" ens ajudaria a explicar que les coses van bé i malament alhora.

Que, al pla de Lleida, el percentatge d'indiviuds que afirmen que usen habitualment el català hagi reculat del 76,5 % el 2003 al 64,4 el 2008 (segons dades del govern del Principat difoses aquest dilluns) no hauria de ser sinó una renovada confirmació que, lingüísticament, anem de pet a l'extinció. Passa, però, que, si se'ns acut de girar els ulls cap a les dades relatives a l'ús de l'espanyol, hi observem, també, un decreixement (no pot ser en va que escoltem, cada dia i pel cap baix, mitja dotzena d'economistes): del 20,1 % al 19,1 %.

No cal dir que el que han perdut l'una i l'altra ho han guanyat les llengües altres amb què van arribar els qui fa poc "o menys" que hi són: del 0,4 % al 9,4 % (per si no els quadren els números: no hem reportat les dades dels qui freqüentaven igualment, el 2003 i el 2008, català i espanyol, això és, el 3 % i el 5 %, respectivament).

Tampoc no cal dir que, amb tot, les reculades de parlants habituals no són, en l'un i l'altre cas, simètriques. I tanmateix... No anem bé i, tanmateix, la tendència, almenys del pla de Lleida estant, no apunta tant a la temuda substitució com a un augment dels competidors lingüístics causat per la immigració recent. Sabem que la lleialtat cap a les altres llengües no aguanta gaires generacions, de manera que el lloc retòric comú d''el repte de la immigració', en termes de política lingüística, és cosa seriosa.