Entenem el dramaturg Benet i Jornet quan es queixa ?ho fa, per exemple, a Material d'enderroc: memorialístic, de gènere, i molt recomanable, de lectura? que alguns dels individus que als 70 van decretar la mort de l'autor d'obres de teatre mai no han admès, al cap dels anys, quan, ves per on, ells mateixos han signat, tots sols, peces dramàtiques, que potser es van equivocar o precipitar. O que exageraven. Benet i Jornet escrivia, aleshores com ara, obres de teatre, i els mateixos que aleshores li etzibaven que això, en termes de l'evolució del gènere, ja no tenia cap solta ?el text dramàtic serà una obra col·lectiva o no serà, venien a dir? ara es dediquen, en altres coses, a escriure'n; i Benet i Jornet hi busca, presumint-los una certa coherència cognitiva, senyals de retractació o justificació ("com és que ara penso exactament el contrari del que pensava abans?"), però no n'hi troba i d'això es queixa.

Durant les mateixes dècades, si fa no fa, en què s'insistia a considerar excèntrics els autors de textos dramàtics, hi havia, en l'àmbit de la política catalana, uns homes i dones que ens interpel·laven amb paraules tals com autodeterminació, independència, referèndum, que militaven ?la majoria? en partits extraparlamentaris i a qui calia considerar, és clar, uns excèntrics. Potser alguns d'aquests són veïns d'Agramunt, Bellpuig, Vilanova de Bellpuig o Montgai ?posem per cas? i diumenge passat van anar a votar. I potser s'alegren, en lloc d'irritar-se, quan veuen com alguns dels qui abans els prenien per uns extremistes folklòrics ara fan campanya pel sí en nom de la democràcia i de drets a decidir: la independència vol, és clar, una majoria favorable en un moment determinat, no pas una minoria de biografies consistents. Però també entendrem ?i ves que no ens agradi? que l'independentista de pedra picada, així que ja no calgui ser-ne, al·ludeixi en les seues memòries a tots aquells que mai no li van explicar com és que un bon dia van pensar exactament el contrari del que pensaven abans.