Allò del president Companys que "Catalunya només ens té a nosaltres' pertany al gènere de l'èpica o, si es vol, de l'agonística ?a finals dels 30 el país lluitava contra el feixisme: contra la seua pròpia dissolució. El drama és que, en vista de quantitat d'aliats externs que tradicionalment hem tingut, el dictum de Companys també admetria el valor de constant històrica. Fa unes setmanes, en la presentació a Lleida d'El Complot (La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art: ja l'hem comprat i, quan l'haguem gustat del tot, en farem crònica) l'autor, Eugeni Casanova, va dir-nos que, després d'haver-se entrevistat amb una bona colla d'individus d'aquí, d'allà i de més enllà (el Vaticà, volem dir), estava completament segur d'almenys una cosa: tothom es veu amb cor d'actuar, de fora estant, en contra d'allò que és percebut com a "interessos de Catalunya".
A l'espera que el tribunal de la història ens condemni per victimisme aportant proves objectives d'aquesta psicopatia nostra, nosaltres n'adduïm una (una més) a favor de l'absolució: ahir vam saber que el bisbat d'Osca reclamarà, per via canònica, dos peces del Museu de Lleida- i la portalada de Sant Martí! La portalada que el segle XIX el bisbe Messeguer va salvar de l'enrunada ermita oscenca del Tormillo (que va pertànyer a la diòcesi de Lleida fins al 1956) i va incorporar a l'església de Sant Martí, malmesa des de la Guerra dels Segadors i que el mateix bisbe va tenir a bé de restaurar. Suposem que l'església espanyola s'ha encomanat a aquell pietós programa d'acció del si no volen caldo, dues tasses', alhora que esperem que no calgui crear l'entitat Amics de la Portalada de Sant Martí ?per cert: l'audiència prèvia al judici pel litigi de l'art serà al febrer i els nostres Amics del Museu estan deliberant si hi volen fer declarar el bisbe Piris. Dimecres que ve els direm què.
