El Senglar Rock va cloure aquest dissabte la seua desena edició, la tercera al parc de les Basses, això és, ben a la vora de Lleida. Segons els organitzadors, entre els qui s'hi van estar i els qui s'hi van passar van sumar-ne 24.000, xifra que suposa un augment d'un 12% en relació amb l'edició de 2006. Èxit, doncs, de públic, que garanteix la continuïtat del festival al Segrià però no tempta els seus responsables al cofoisme: Montse Parra, la nova regidora de Cultura de l'Ajuntament de Lleida, i Xavi Fortuny, el veterà director del Senglar, van comprometre's a "revisar" el projecte a fi de fer-lo "evolucionar". Encara que d'evolució, d'ençà que va irrompre, n'hi ha hagut força, tal com reconeix el mateix Fortuny quan recorda que al cartell de 1998 figuraven 11 grups mentre que al d'enguany se n'han comptat 69 ─Sepultura, Obrint Pas, Fermín Muguruza, Els Pets, Xavier Baró o Lax'n Busto, per citar els més coneguts, i si és el cas que el lector n'ha distingit un com a ‘no conegut' (el penúltim, per exemple), que es faci el favor de remeiar-ho.

A què es refereix, doncs, el propòsit d'evolucionar? El director del festival va al.ludir a la millora de la restauració i la reducció de la distància entre la zona d'acampada i els escenaris, però l'esmentada evolució no sembla que hagi de dependre de la satisfacció d'uns tals objectius. Esdevé més clara, la declaració d'intencions dels organitzadors, si considerem aquestes altres paraules de Fortuny: "el Senglar Rock encara arrossega el Sant Benet del català".

Amb això Xavi Fortuny ens està dient que, tot i que en les últimes edicions s'ha incorporat al cartell un bon nombre de noms internacionals, o nacionals que canten en espanyol, continua associant-se el Senglar, privativament, a la música en català. Associació que no seria dissuassòria si la diversitat i l'excel.lència atesa pels catalanocantants no fos una dada desconeguda per a la majoria del país ─o, pitjor encara, dels Països. Associació que, en qualsevol cas, podria desfer-se només de llegir, en el cartell promocional, el nom dels grups no catalanocantants. Però resulta que l'estigma ─sí: estigma─ que afecta els qui canten en català, amb els quals comunament s'identifica el festival, arriba a fer menys atractiva o perceptible la presència dels grups que s'hi expressen en altres llengües. I resulta que aquest estigma s'alimenta encara d'aquella creença prejudiciosa segons la qual el gruix de la música cantada en català és un invent del voluntarisme lingüístic de l'administració que, a còpia de subvencions, no ha generat altra cosa que un rock mel.liflu i sense qualitat.

Potser cal que el Senglar evolucioni positivament, però sens dubte és més urgent que ho faci l'autoestima del país. I, si això no de moment no és possible, que ho faci llavors el coneixement objectiu de la realitat: la música cantada en català se subvenciona molt menys que la que s'expressa en llengües amb estat propi i favorable.