A l'associació de veïns dels Centre Històric de Lleida li encanta la perspectiva que l'edifici del Roser -el nostre Rafael Casanova', per als llecs en geografia simbòlica lleidatana- es transmuti en un luxós parador nacional i, si d'alguna cosa es dol, és de la dilació en l'execució de les obres -de les quals ningú no en té notícia, bé que, segons les previsions precrisi', l'operació transformista havia d'haver començat fa dos anys.


"El Parador -ens diu l'associació- comportarà riquesa social per al barri, que es traduirà en més negoci per a les botigues i els restaurants de la zona. També dignificarà gran part del carrer Cavallers i el seu entorn i servirà per millorar una de les artèries més històriques de Lleida." El cronista no hi pot estar més d'acord i entén l'enuig dels estadants del nucli antic, i degradat, de la ciutat: qui promet parador, que doni parador. Alhora, no pot estar més en desacord amb el blasme que l'associació de veïns ha dirigit contra els moviments antiparador': el dilema real, ni a Lleida ni enlloc del món, mai no és degradació del nucli històric versus privatització del patrimoni comú i denigració dels símbols nacionals'. Igualment, no hi ha cap relació lògica entre el desig que s'honorin adequadament els àmbits físics que objectiven la nostra memòria col·lectiva i el desig que un barri acumuli més detritus que habitants.

Proposar implícitament uns tals dilemes, o identitats, és una acte -ideològic- de mala fe. Els veïns fan bé d'apressar els polítics a executar una obra que, certament, millorarà la fesonomia de la zona. Però s'equivoca qui confon el que és inevitable perquè així ho ha decidit el poder amb el que és inevitable des del punt de vista de qualsevol projecte de dignificació de l'espai.