Joan Margarit i Consarnau, nat a la Segarra, arquitecte i poeta (combinació feliç, aquesta, en vista d'altres exemples conspicus de la nostra literatura) ha guanyat el Premio Nacional de Poesía per Casa de misericòrdia, guardó que no subsumeix el Premi Nacional de Poesia que li serà concedit el proper dia 25 a Manresa: si hi ha cap estructura de relacions impossible, per definició, entre dues cultures nacionals, aquesta és la de les nines russes. L'un no subsumeix l'altre- i tampoc no són incompatibles: afortunadament per a la glòria i economia margaritianes, l'epítet nacional, excloent i exclusiu en termes de representacions col·lectives, no ho és ?o no ho és sempre? en termes de distincions individuals.

 

 Més sobre Margarit: aquest polit poeta de Sanaüja pertany a una tradició intel·lectual ben nostrada en què són característics l'influx de la literatura espanyola i la interlocució permanent amb alguns dels seus creadors. Joan Maragall, figura fundacional de la nostra modernitat literària, és a l'origen, també, d'aquest diàleg intraibèric dels homes de lletres ?va entendre res, però, Unamuno? Una tradició reivindicada, en ocasions, com a paradigma de relació edificant entre Catalunya i Espanya ­?l'intercanvi civilitzat com a antídot d'una incomprensió secular? i oposada, en d'altres, a la vocació suposadament autista de la nostra intelligentsia.  

En primer lloc: ara com abans, no es tracta d'una disposició favorable al diàleg i al coneixement mutu (de fet, ja hem parlat i ens coneixem prou), sinó de qui té els tancs ?o la caixa: quedi clar que al cronista li sap greu ser tan prosaic en un text motivat en l'esplendor de la poesia. En segon: per a cap cultura nacional d'occident, el contrari d'introvertit' mai no ha estat atent a Espanya'.

En qualsevol cas, enhorabona, Margarit.