Imaginem-nos un imam que, després de la visita papal, arriba a la peregrina conclusió que l'espanyol és un estat quasiconfessional. I que ho denuncia: "Ei, els cristianocatòlics teniu més drets que nosaltres." I afigurem-nos ara un bisbe que li respon, però no pas amb un "ei, mahometà, la terra, per qui la treballa, i nosaltres fa segles que ens la treballem, aquesta", sinó dient: "les paraules de l'imam són un nou exemple del victimisme religiosista que practiquen els fonamentalistes islàmics, que, afortunadament, són una minoria. A la majoria de l'Espanya cristiana l'amoïna la feina, la hipoteca, l'educació dels seus fills, no pas Déu."
Sí, imaginem-nos un jerarca de la cúria romana citant aprovadorament conceptes tals com societat postreligiosa, o bescantant, de manera pública, els religiosistes de l'Islam ?en acabat de reunir-se, potser, amb un líder del PP, o amb Duran, per acordar estratègies comunes amb vista d'evitar que Espanya deixi de ser un bastió de la cristiandat. Imaginem-nos un bisbe espanyol explicant als fidels de l'Islam que la secularització i la pluralitat de creences (com més va més sincrètiques, amorfes, deixatades) són el signe dels temps; que ?li sap greu de dir-ho? són uns pesats: a tothora Alà, Alà, Alà; i que, si us plau, no confonguin el jurament davant la Bíblia d'un ministre amb una manifestació de cristianisme: els cristians són cristians, no cristianistes.
Rosa Díez va fer precampanya, dimecres passat, a Lleida. "Mentre que a Catalunya es parla d'identitat, cada dia van a l'atur 298 persones." El problema és que Rosa Díez va vestida de carrer. Si anés uniformada, com van els bisbes, amb una peça que fes immediatament perceptible a quina causa es deu (podria anar embolcallada, per exemple, amb una rojigualda), de segur que experimentaria alguna cosa semblant al pudor intel·lectual o el sentit del ridícul.
