En rigor, parlar de la llibertat dels fumadors és, en la majoria de casos, incórrer en oxímoron: la condició de fumador no és el resultat d'una obra pacient i deliberada del lliure albir, sinó la imposició d'un dels seus antagonistes absoluts, l'addicció. Qui això signa no és lliure de fumar, no pas perquè una llei li ho prohibeixi, sinó perquè el cos l'hi obliga, tant si com no, cada tres quarts d'hora ?o cada vint minuts, si juga el Barça o la conversa s'anima.
Els fumadors, acorralats, a la defensiva, podem acudir a la retòrica dels drets individuals, de l'hedonisme filosòficament acreditat, del blasme a la ingerència estatista o a la hipocresia legisladora, però sabem, al capdavall, que estem flirtejant amb la impostura: fer de l'addicció virtut és deshonest. I si creem una associació en defensa dels drets dels fumadors? I si en creem una en defensa dels qui se la piquen amb dos pedres? I, tanmateix, no ens ha passat pel cap deixar de picar-nos-la amb dos pedres.
Els propietaris d'un bar i un restaurant de Mollerussa s'han declarat insubmisos a la llei antitabac i, aquesta setmana, la premsa local ens n'ha mostrat imatges: clients fent fum amb una expressió de satisfacció que s'encomana, autèntica, gens afectada a despit que posaven per oferir exactament allò que les càmeres buscaven. Les fotos han animat penjaments diversos en contra dels infractors, clients i regents, i de l'estupidesa humana, però per a qui això signa han estat un estímul per 1) considerar la possibilitat d'establir-se a la capital del Pla d'Urgell; i 2) fer demagògia del tipus: "si a les presons s'hi pot fumar, per què no a fora, en altres espais tancats? Que us penseu que hi ha gaire diferència entre ser al dedins i ser al defora? I, posats a fer delacions, senyora ministra, per què no diem que el seu accés a un ministeri delata que la meritocràcia ja és definitivament aliena a la política?" Ara seriosament: deixin de fumar, no facin demagògia i, si poden, respectin la ministra.
