No se'ls va vèncer ?per les armes, per insubordinació popular, etc?, sinó que s'hi va haver de pactar, i acceptar-ne la tutela, a fi de restaurar allò que ells havien destruït: vet aquí que les cigonyes hagin pogut niar al capdamunt de l'horripilant monòlit feixista de la plaça Cervantes de Lleida fins avui, 12 de novembre de l'any 2008 o, si es vol, 33 després de Franco. Dilluns van iniciar-se les obres de reforma de la plaça i, d'acord amb les previsions, demà al matí, si no avui al vespre, la peça de pedra deguda a les projeccions fàl·lico-fatxes de Mariano Gomà serà tota runa.
L'esfondrament del monument al seus caiguts era una demanda, diguem-ne, històrica, no només d'esquerranosos i catalanistes ?els nostres comissionats locals de la dignitat'? sinó també dels estetes més orbs davant la dimensió política de l'artefacte: el monòlit era lleig, tan lleig que les dejeccions dels coloms sempre hi van fer l'efecte d'un tribut merescut. La Paeria ha fet tard, però la deixadesa institucional no és l'única causa de la permànencia de la mola feixista: sabem que la impossibilitat d'una victòria material va fer menys urgent' encalçar-ne algunes de simbòliques.
Acabem: ahir va ser citat a declarar un militant de l'Assemblea de Joves de Lleida acusat d'agredir un mosso d'esquadra en els actes de la diada nacional d'enguany. Els qui hi érem vam veure que el noi vociferava (en contra de la conversió del Roser en un parador nacional) i prou. Per això també en demanem l'absolució.
