De ben segur que l'Estat català no serà una solució a tots els nostres mals nacionals, però diguem que ens morim de ganes de saber en quina mesura és, la sobirania del país o dels Països, un mecanisme imperfecte.


Joan Solà, catedràtic de llengua catalana de la UB, va ser investit dijous passat doctor honoris causa a la Universitat de Lleida ?a proposta del departament de Filologia catalana? i, en el seu discurs, intitulat De la poesia a la gramàtica generativa', va advertir-nos que "el català no sobreviurà sense un estat al darrere". Atès que l'estat a què pertanyem els catalans (del sud i del nord) ens és, en paraules del mateix Solà, "contrari" -o, més que no pas al darrere, el tenim, per dir-ho lopeztenianament', a sobre- és clar a què ens convidava l'admonició del lingüista de Bell-lloc.

L'estatalitat és doncs una condició necessària per a la plena normalització' de la llengua, per aturar-ne la degradació, per-? Necessària, i de més a més, suficient? Per saber-ho, caldrà assajar-ho -vet aquí un nou estímul per a l'emancipació: la curiositat científica. Ara bé: el que és indubtable és que la independència evitaria que abjectes campanyes que assimilen l'escolarització en català amb la ignorància i el captiveri dels estudiants provinguessin de partits en condicions de dirigir el nostre estat.