Una de les formes culturals en què van cristal·litzar les lluites pels drets civils als Estats Units va ser la correcció política, un artefacte coercitivament poderós, almenys sobre el discurs públic, i que, un cop exportat a la resta d'Occident, es va fer càrrec, és clar, de les particularitats de cada país. A la Catalunya postfranquista, per virtut de la seua condició assimilable a la de minoria oprimida i del pedigrí democratista d'un catalanisme hegemònic, la correcció política va incloure, també, una defensa retòrica, i simbòlica, de la catalanitat o del mateix catalanisme. CiU, PSC i PSUC i ?per no citar només partits polítics? els presidents del Barça i l'Espanyol podien espanyolejar d'allò més en la praxi política o institucional ?és a dir, ser inequívocament lleials a Espanya?, però mai en l'àmbit de l'autorepresentació: la rojigualda, per exemple, per més constitucional que es volgués, quedava del tot exclosa del repertori iconogràfic amb què els uns i els altres fixaven la seua identitat.
I no era pas, en tots els casos, per incompatibilitats doctrinals, o per falta de ganes de brandar-la: en el marc de la Catalunya autònoma i democràtica, del consens catalanista que l'havia fet possible i necessària, espanyolejar amb la bandera era políticament incorrecte. A la Catalunya autònoma i democràtica, l'espanyolitat simbòlica era només, doncs, cosa dels fatxes. I de postfatxes ?i ara, de fa poc, d'uns presumptes paladins dels drets individuals.
Ahir, a la capital de l'Urgell, més de 4.000 persones va aclamar el targarí Joan Capdevila, lateral esquerre d'un equip de futbol, Espanya, que ha guanyat la competició més important que juguen aquesta mena d'equips. Ahir, alguns targarins onejaven banderes postfranquistes, i no pas amb la intenció de negar simbòlicament els drets nacionals d'aquest poble, sinó, ben lluny d'això, per expressar, de manera lògica i eficaç, que els èxits de Capdevila, per virtut del veïnatge, són viscuts com a propis.
Ahir, el cronista arrufava el nas davant el triomf, no pas d'Espanya, sinó de la moda de criticar el que és políticament correcte adduint la hipocresia que transporta i la mandra de pensar que empara. s clar que molts "Bon dia!" amb què responen diàriament als nostres són hipocresia cristal·litzada en convenció, però, ¿no és cert, també, que ens fan sentir com si fóssim a casa? I és clar que l'eufòria desfermada a casa nostra arran del desenllaç del Mundial no s'explica per una mena d'inobservança de la correcció política, però, vés per on, l'ocasió ens ha portat a fer un elogi d'aquest bescantat artefacte que, habitualment, fa el país més amable.
