El feixistes, en els començos, parlaven de biologia: si proposaven semblances entre els individus de trets somàtics foscos i les bèsties de càrrega, no era pas per abjectes prejudicis, sinó perquè estaven al dia en literatura científica. Derrotats militarment i desacreditats intel·lectualment, van apel·lar, unes dècades després, a la cultura: els negres, o els gitanos, ja no eren biològicament inferiors, sinó culturalment diferents, tan diferents que la segregació de comunitats era, no pas una forma d'opressió política, sinó una condició de possibilitat de la convivència.

Aquestes aberracions teòriques, que justificaven les distintes apartheids del planeta, també es van quedar sense adeptes, però el racisme com a doctrina i oferta política no va desaparèixer. Quina mena d'arguments maneja, a hores d'ara, el feixista? Si fem cas dels espècimens locals, direm que ha renunciat a qualsevol forma d'elaboració teòrica per lliurar-se a una xenofòbia pelada però hàbilment transfigurada en prioritarisme: en un context d'escassetat de béns públics, s'han de prioritzar les necessitats dels autòctons. "Primer, els de casa." L'argument ?els fatxes se n'han adonat? és molt potent.

Segons l'estudi La immigració a les comarques de Ponent, dirigit pel sociòleg de la UdL, Jordi Garreta, bona part dels lleidatans autòctons consideren que els immigrants acaparen la majoria de les ajudes de la administració. Si considerem els resultats d'aquesta investigació juntament ?per exemple? amb els que ofereixen qüestionaris sobre la imatge dels polítics, un podria fer afirmacions com la que segueix: bona part dels ciutadans creu que la majoria dels nostres professionals de la política són deshonestos, corruptibles i persecutors d'interessos privats i, alhora, desaforadament generosos amb els estrangers. Els il·luministes, ara fa uns segles, van endegar un projecte que es proposava desterrar totes les representacions falses de la realitat i un se sorprèn que, ara fa uns anys, prosperés la idea que aquest projecte ja havia caducat.