Ni al crític de la música hispana més draconià se li acudiria despatxar la dècada dels 80, la de la movida madrilenya, amb una síntesi de la mena de creació d'escassa qualitat i tanmateix beneficiària d'un gran suport institucional i mediàtic d'acord amb un determinat programa cultural/ideològic. Tots tres elements hi van concórrer ?el del valor dubtós d'alguns productes,
l'empara pública i dels mitjans i l'apropiació política del moviment? i, tot i així, és clar que una tal reducció del fenomen, a més d'injusta, és del tot inconcebible per als espanyols i els seus faedors de la memòria històrica: la movida va suposar ?diguem-ho com es diu o com es pensa? transgressió, alliberament, modernitat, això és, una superació progressista del franquisme cultural i, de més a més, una colla de propostes artístiques de qualitat i continuïtat gens negligibles.
Què va suposar, posem per cas, el fenomen ?diguem-ho com es deia? del rock català dels 90? Segons alguns crítics musicals del país, de judici draconià o no, la resposta és òbvia: creació d'escassa qualitat i tanmateix beneficiària... Si, en el primer cas, la denigrant reducció del moviment a uns tals termes mai no ha estat proposada i, en canvi, en el segon, sí. Tant que, de fet, encara és socialment operativa: n'hi ha que defineixen l'actual dolçor del panorama musical català per oposició a l'artificiositat i adotzenament dels 90? és, senzillament, per una qüestió de llengua: perquè el suport institucional a la música cantada en espanyol, llengua hegemònica, oficial i d'implantació inqüestionada, no és percebut com una operació del nacionalisme polític ?o ni tan sols és percebut; i, per contra, el suport institucional, per més migrat que sigui, a la música en català, llengua no hegemònica, d'oficialitat compartida i recent i d'implantació discutida i vigilada, sí que és percebut i denunciat com a maniobra del nacionalisme polític ?amb la consegüent càrrega de desprestigi per als concernits, que seran considerats cantants sense genuïnitat artística i amb audiència i retribució immerescudes.
Tot això, el lector ja ho deu saber, però no ens volem estar d'insistir-hi, no fos cas que pugés a aquesta tribuna, distret, un d'aquells crítics per qui el moment més representatiu de la música cantada en català va ser aquell en què la conselleria de Cultura va pagar la gravació d'un disc a un grup de qui ningú ja no recorda el nom. Insistim-hi com va fer ahir Gerard Quintana, acompanyat de Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, en un debat sobre els 50 anys de la Nova Cançó celebrat a l'Auditori de Lleida: "s fals que el rock català estigués subvencionat. En canvi, la movida madrilenya sí que va rebre suport de l'ajuntament i d'emissores com Ràdio 3." Insistim-hi, també fora d'aquesta tribuna, no fos cas que un jove talent volgués girar la llengua suggestionat per algun d'aquests relats autodestructius del nostre passat.
