El federalisme à la PSC no és un tipus molt específic de distribució dels poders polític, econòmic i judicial a l'interior d'un estat, sinó un desideràtum sense concreció empírica, o sia, un ideal de la mateixa mena que la justícia social o la felicitat universal.

Així les coses, Espanya no és un dels centenars d'estats que divideixen el mapa del món, als quals pertanys, o no, segons les contingències històriques, sinó una metàfora de la humanitat: del medi indefectible on es dirimeixen els conflictes entre els homes. De la mateixa manera que un no deixa de ser d'esquerres perquè el neoliberalisme ha erosionat els sistemes de protecció social, o perquè els desreguladors de mercats controlen la majoria d'economies, un no dimiteix del federalisme pel fet que el centripetisme espanyol es mantingui indefallent fins i tot entre els mateixos aliats.

Ernest Maragall deia, no fa gaire, a la ràdio, que no es rendiran pas: que l'embat del TC a l'autogovern no és sinó un retrocés més en un llarg trajecte on, coratjosos, tant sí com no, continuaran avançant. El president Montilla va explicar dissabte, a Lleida, en una convenció socialista, que la recuperació íntegra d'aquest Estatut federalitzant serà una tasca a llarg termini. I que cal "refer els ponts de diàleg" amb Espanya.

Proclivitat al masoquisme? No: això només ho poden pensar els independentistes, que, com l'eremita covard, opten per l'aïllament, per defugir els eventuals conflictes amb el medi, que són condició necessària per al creixement personal. Servar la fe en un mateix, i en la humanitat, vol dir ser federalista. Aquest és el marc cognitiu ?per dir-ho amb els experts? des d'on els socialistes catalans miren de vendre'ns la seua moto. Una moto que és obligat de desmuntar, si no per patriotisme, almenys per encàrrec de la intel·ligència crítica.