El lector fidel ?i, doncs, sofert? deu saber que el bisbat de Lleida ha fet a mans del Vaticà diversos patracols que proven, ja no la legalitat, sinó l'exemplaritat de la creació del fons artístic del Museu Diocesà deguda al bisbe Meseguer.

El lector fidel també deu recordar que, en una mostra, igualment exemplar, de parcialitat judicial, els tribunals de la cúria no han considerat cap dels documents adduïts ?si no és qüestió de parcialitat, ho és de peresa, cosa que, en termes de la mateixa doctrina cristianocatòlica, deu ser més inacceptable. El que el lector potser desconeix és que, entre els diversos quilos de papers, hi ha els dietaris de Josep Meseguer: uns manuscrits en què el bisbe va consignar, entre altres coses, les seues operacions adquisitives a les parròquies de la Franja.

De les notes del prelat ?concedida la presumpció de veracitat: no hi ha cap element objectiu per no fer-ho? es dedueix una actuació legalment impol·luta i artísticament' encomiable i, si no fos perquè Roma mai no ha tingut la intenció d'arbitrar amb justesa en el litigi, diríem que Meseguer les va escriure, en una fantàstica anticipació dels fets, perquè constituïssin, un segle més tard, una prova definitva en un conflicte entre legitimitats'.

Ara Pagès Editors n'ha fet un llibre ?el best-seller lleidatà per Sant Jordi, s'anuncia, sobretot des de Pagès? i, en acabat de la seua presentació dimecres passat a la UdL, el bisbe Piris va declarar que Meseguer és "un model a seguir". L'afirmació va deixar atònits uns quants: el mateix bisbe que ha fet per manera que s'escapci el museu ara n'encimbella el creador. Potser no va ser fins dimecres que Piris va descobrir que, efectivament, Meseguer no alternava l'oració amb el pillatge.