La diferència entre un bisbe que compra legalment una Mare de Déu a una parròquia de la seua diòcesi a fi de restaurar-la i exposar-la al museu del mateix bisbat i un feixista que roba a punta de pistola la correspondència privada d'un demòcrata, catalanista i republicà a fi de saber quants demòcrates, catalanistes i republicans més caldrà executar és òbvia, en termes factuals i morals- sempre que un no cregui, és clar, que allò del nacionalcatolicisme no era un mal invent.


En aquest cas, el més rellevant, en termes factuals i morals, és que el bisbat que va comprar la Mare de Déu és català i que, ara que la reclama una diòcesi no catalana després d'haver incorporat la parròquia d'on era originària, aquest bisbat català no la hi dona; i que, en canvi, els arxivers de Salamanca, d'acord amb els temps de conciliació nacional en què vivim, sí que han atès la reclamació d'aquell individu a qui pertanyien les cartes. Si un creu que allò del nacionalcatolocisme no era mala cosa, no només pot trobar la mar de pertinent comparar el litigi per l'art sacre entre Lleida i Barbstre-Monstó amb la reclamació dels anomenats papers de Salamanca, sinó que també pot demanar que la Guàrdia Civil s'endugui l'art del Museu de Lleida de la mateixa manera que va custodiar el trasllat dels documents des de Castella fins a Sant Cugat.

Dilluns passat, a Jesús Sanz, bisbe d'Osca, se li va acudir: "Si la Generalitat insisteix a no voler traure l'art del Museu de Lleida, ho haurà de fer la força de l'estat espanyol, a requeriment d'un altre estat sobirà (el Vaticà) amb el qual té un acord internacional." "La Guàrdia Civil ja va possibilitar la sortida d'aquests documents (els papers de Salamanca), que va escortar fins que van arribar a la seua destinació."