A l'espera de saber si Roma, ara sí, paga als traïdors (quo vadis, monsenyor Salinas?), el que podem afirmar és que encara els promociona: aquest dilluns, en el seu parlament d'investidura com a nou bisbe de Lleida, Joan Piris va voler deixar en clar que, tocant al litigi per l'art sacre, l'única estratègia evangèlica' és l'assajada per Xavier Salinas, això és, fer cas, sense reserves, de Roma. O potser ens precipitem: potser un Piris gens prest a actuar contra dels interessos de la seua diòcesi va dir, senzillament, el que tocava ?i en el discurs de presa de possessió del càrrec a què t'han ascendit els teus caps, toca, lògicament, prometre'ls fidelitat.
En qualsevol cas, monsenyor Piris, li demanem que no barregi el litigi amb els suposats designis de Déu (bé que, tractant-se d'un bisbe, deu ser massa demanar): què vol dir que "la bondat de Déu sempre transcendeix la justícia tal com l'entenem nosaltres"? Perquè si ?com alguns informadors privilegiats han suggerit? la justícia tal com l'entenem nosaltres és una referència velada als recurs civil dels nostres Amics contra la disgregació del Museu de Lleida, vosté, implícitament, està proposant el següent: que la segregació de les parròquies de la Franja i la posterior reclamació aragonesa de l'art que n'és originari no tenen motivacions mundanals, sinó que són implicacions d'una bondat divina que transcendeix les raons esgrimides per l'esglèsia i la societat civil lleidatanes. Sens dubte que aquest argument resultarà molt convincent al jutge civil, bisbe Piris, si mai té a bé de citar-lo perquè es pronunciï sobre la propietat de l'art.
