Vam aturar en sec un intercanvi epistolar virtual perquè només dos jos empírics acarats en una taula de bar poden presagiar la quantitat de sopor que l'altre li promet ─paradoxalment, la noia, que ens avorria més que no pas nosaltres a ella, ens va aviar quan els presagis ni tan sols matisaven la nostra febrada─.
Lleida ·
I vam celebrar els escarnis als dirigents del PP perquè eren tot el contrari dels cibereructes amb què un activisme tan innocu com covard intervé en els infeliços debats de la xarxa: en un acte alhora simbòlic i pragmàtic, homes i dones amb la cara nua empaitant, en l'espai públic, humiliantment, aquells polítics per als quals un desnonament és només un senyal d'engranatge economicolegal ben greixat: vet aquí una expressió, no pas d'energumenisme anònim i virtual, sinó de compromís públic i corpori, en què l'indecorós activista se sobreexposa a fi denunciar els delegats del poder ciutadà que es neguen a prémer el botó del sí per evitar que milers de famílies perdin la casa.
Si la xarxa servia als membres de la PAH per organitzar les accions, és clar que no era el medi on els diputats postfranquistes notaven el fibló de la indignació popular: la política ─i el vilipendi organitzat i èticament fundat, o l'amor; etc.─ es fa al món empíric real, no pas a Internet. El cantautor de Xàtiva, un botifler? Feu el favor de dir-l'hi a la cara.
