A Prada hi vam aprendre, per exemple, que la poesia és un gènere de ficció i que Josep Carner, ens abelleixi o no, era un geni. També vam descobrir, ja fora de les aules, alguna dada sobre Fuster que, ara com ara, s'allotja, carregada de paciència, als llimbs del biografisme. ¿Va ser, el suecà, una mena de síntesi encarnada de tots els estigmes possibles? Com que, a més de ser més intel·ligent (que els seus enemics), gastava més bon humor, Fuster hi afegia, a la llista d'anatemes, el de la judeïtat. Joan Fuster i Ortells: pancatalanista, tirant a roig, maricó i descendent de jueus.

A Prada de Conflent hi vam aprendre que, si vols lligar amb una catalana de Perpinyà, no li has de preguntar per la situació de la llengua a la Catalunya Nord, i no pas perquè el català s'hi esllangueix, moribund, sinó perquè les connacionals de l'estat francès no han vingut a aquest món per actualitzar-nos a tothora les dades demolingüístiques del seu territori, tal com creu algun català estricte i pesat. A l'UCE no hi vam aprendre que els Països Catalans existeixen: ja ho sabíem. El que sí que vam constatar és que la vivència i pràctica de la catalanitat més enllà, o més ençà, del Principat no és cosa d'herois ni d'apòstols abnegats, sinó d'individus alegres, xerraires, actius. I promiscus? Això, ja ho hem dit, no ho vam poder constatar.