Ignasi Llorente

Lleida · "Hem guanyat: tothom s'ha fet dels nostres" ─sabem que eren proclius a la hipèrbole. A Josep Termes devem la reflexió que mai com fins ara hi ha hagut tants catalans ─en termes relatius, és clar─ que s'autoadscrivissin nacionalment a Catalunya i no a Espanya. El sentit i engolat "jo no sóc espanyol" d'algun dels nostres contemporanis hauria tingut, als anys trenta del segle passat, un dring de blasfèmia fins i tot a les oïdes d'un catalanista.

El nacionalisme català viu, doncs, si no políticament, sí en termes d'afectes espontanis, un moment apoteòsic. I, curiosament, en l'àmbit del pensament ─o del repensament: només algun assumpte teològic ha estat més repensat que aquesta secreció ideològica dels catalans─, no fa sinó guanyar adeptes la idea de desproveir el catalanisme de qualsevol element emotiu per convertir-lo en un projecte polític enterament racional: en un independentisme no nacionalista que ens proposaria separar-nos d'Espanya, no pas per atènyer la congruència entre l'ànima nacional i el cos jurídic, sinó perquè tots plegats visquem, materialment, més bé.

Si deixem de banda l'independentisme de matriu marxista nat a finals dels seixanta ─per al qual la secessió es justifica normativament en la mesura que és útil per a la construcció del socialisme─, el primer a assajar unes tals reformulacions de la doctrina va ser, diríem, Carod-Rovira: "Ens han de votar no pas perquè, sinó malgrat que som independentistes." Es tractava de fer créixer la base social de l'independentisme apel·lant a motius sensibles per al no-ceballut ─"el ceballut ja és nostre" o "no cal excitar a qui tot el dia va trempat". Els tals motius, no cal dir-ho, són la butxaca o aquell estat del benestar escandinau que tindríem si...
No hi ha cap estat, avui, que no usi mecanismes simbòlics, per més naïfs que siguin, de 'cooptació emocional'"
L'exportaveu d'ERC Ignasi Llorente ha fet ara un pas més en la deriva antiromàntica de l'independentisme per presentar-nos-en una versió encara més cruament pragmatista: si, d'una banda, ens recorda aquells pragmatistes nord-americans que exclouen el debat ètic en benefici de la identificació absoluta entre el que es bo i el que és útil, l'imaginem, de l'altra, assentint incòmodament davant del Vidal-Quadras que advoca per restringir els sentiments nacionals, com fem amb la religió, a l'àmbit privat. L'al·lusió a Vidal-Quadras no voldria ser insidiosa, bé que no és gratuïta: així com Vidal-Quadras proposava un escissió entre raó legal (justícia, igualtat, drets) i devoció subjectiva (equip de futbol, pàtria, religió) a fi d'invisibilitzar la vocació nacionalista del seu estat, Llorente promou una adhesió estrictament racional a un projecte polític... en què la llengua, els límits territorials del país o la representació esportiva en l'àmbit internacional són matèries innegociables.

No hi ha adhesió a, identificació amb, un projecte col·lectiu sense el concurs de l'emoció, i no hi ha cap estat, avui, que no usi mecanismes simbòlics, per més naïfs que siguin, de cooptació emocional. No hi ha, ni en política ni en cap altre àmbit de la vida, una escissió entre raó i emoció, ni cal que l'independentisme la postuli per fer-se més legítim. Dit d'una altra, i estrafolària, manera: l'horitzó d'una Catalunya lliure també ha de mobilitzar l'energia libidinal de part d'aquells que mai no participaran de la cultura política del catalanisme.