Lleida · Fixats, des de fa dies, tots els arguments pro i antiautodeterministes com a marcs conceptuals gairebé incommensurables ─v. gr., el principi democràtic a què apel·la el catalanisme serà sempre intraduïble en els termes del legalisme postfranquista─, els missatges d'uns i altres ja no són sinó ritu públic, sonsònia oficial, potser necessària però, en qualsevol cas, accessòria per a una comunitat política preparada, fonamentalment, per a l'acció: per votar ─la majoria─ o per veure com s'impedeix ─la minoria.

Així les coses, les úniques declaracions que a hores d'ara ens mereixen una atenció singular són les relatives a l'estratègia, les quals, a més de projeccions més o menys versemblants, són una xifra de la fermesa de les intencions polítiques.

Igual que en aquells temps proclius ─aparentment─ per a la revolució, en què al pensador radical se li demanava orientació tècnica per assaltar el poder, perquè la justificació teòrica de l'assalt ja havia estat col·lectivament assumida, la Catalunya prerevolucionària vol sentir parlar els seus delegats polítics de procediments i calendaris, de fronts oberts i vies tancades.

La política ja és de carrer, i no de paper, tal com la definia el professor Cardús en uns anys en què la lluita pel poder semblava consistir a imposar el propi discurs en els titulars dels diaris hegemònics, i no pas, senzillament ─quina cursileria!─, a ser poble.