Lleida · Si els primers se saben representants provisoris d'inflexibles voluntats populars, algun exemplar dels segons s'ha posat recentment lúbric davant el repte d'emmascarar amb arguments convincents el que no és sinó una injustificable defecció.

Hi ha individus ─en fi─ que se senten els putos amos després d'haver trobat la fórmula per la qual el PSC farà consistent la seua defensa teòrica del dret a l'autodeterminació amb una oposició pràctica a l'exercici efectiu d'aquest dret ("només donarem suport a una consulta legal i pactada amb Rajoy"), mentre que n'hi ha d'altres per als quals proposar solucions imaginàries per a problemes reals només és legítim en l'àmbit de la literatura.
El PSC fa mala ficció (tothom li veu truc) quan hauria de fer política"
Quan els límits del propi món són els límits del propi partit, quan no se sap fer sentit  del sintagma cruïlla històrica si no és per referència a la situació del PSC, és obvi que s'ha perdut el principi de realitat, i que s'afronta la praxi política com un novel·lista s'encara amb una trama que se li ha complicat: cal trobar-hi un desllorigador en els termes, no pas del món real i històric, sinó del propi relat. El PSC fa mala ficció (tothom li veu truc) quan hauria de fer política. El PSC fa antipolítica.