Lleida · No només tenies, empleat de banca, altres possibilitats ─per començar, no ser empleat de banca─, sinó que precisament aquesta absència de determinacions, aquest poder actuar sempre altrament, és el que defineix la teua humanitat, el que et distingeix, per exemple, de la inerta calaixera que no va triar entre acollir o repel·lir un contracte de participacions preferents.

Ara: un cop estirada la veta existencialista, el bla bla bla podria ser interminable. I, bé que el tal empleat, efectivament, hauria pogut decidir no vendre motos a qui li demanava d'anar a peu, és cert ─no pas un negligible lloc comú─ que les filosofies especulatives són poc amigables amb el món de les decisions pragmàtiques.

Sense un capitalisme lliurat, des de fa anys, a drenar recursos als qui viuen de les rendes del treball, no hi hauria, avui, empleats de banca fastiguejats perquè els reclamen que siguin sants quan els altres no ho són. Vet aquí el sentit d'un canvi institucional profund: no pas l'encalç de la perfecció moral de tots plegats, sinó la supressió de les condicions de possibilitat per a l'explotació entre individus.

Que els dilemes sartrians quedin restringits a l'àmbit innocu dels comiats de solter ("¿de debò podia no fer obscenes simulacions amb una nina unflable?") i no ens enfrontin a l'elecció entre perdre la feina o robar els estalvis a una pensionista.