Joan Ferran i Àngel Ros

Lleida · La relació dels catalans amb la realitat és, sens dubte, com advertia l'energumènic filòsof basc, excessivament estètica. Aquesta delectació mòrbida en la imatge de la crosta va gairebé frustrar una rèplica adequada, que s'hauria pogut basar, per exemple, en dades empíriques: per cada vegada que se cita el terme Països Catalans (una cada sis mesos, i mai en un sentit estrictament polític), el terme Espanya, com a marc de referència propi, és esmentat... 278?

S'hauria pogut basar en dades com aquesta, o, encara millor, en el silenci: en realitat, el senyor que es va fer famós amb la metàfora patològica no pretenia fer res semblant a incitar un debat sobre quina mena de televisió pública volem, sinó marcar paquet ideològic al si del tripartit i, de retop, tustar una mica, per sota, el del seus socis.

"Ui, ui, ui... [amb Àngel Ros] torna el discurs de la Catalunya profunda." El senyor que es va fer famós amb la metàfora patològica ha llançat, no fa gaire, aquesta admonició, que tampoc no té res a veure, per descomptat, amb una intervenció genuïna en el debat de les idees, en aquest cas sobre el futur del PSC, ni amb un intent honest de descriure el perfil ideològic de l'alcalde de Lleida. Àngel Ros no representa un vigatanisme à la lleidatana, si és que tal cosa existeix.

Ros és un socioliberal partidari de les grans superfícies comercials i que cita les màximes de Churchill en castellà. Ros potser ambiciona un PSC una mica més sobirà que no el voldria senyor de la crosta, però aquí s'acaben les diferències ideològiques entre tots dos: si els enfronta cap antagonisme, és el de la lluita pel control de l'aparell. El senyor de la crosta té un verb excepcionalment lliure, desinhibit, i és una llàstima que només l'usi per distreure.