Lleida · Incapaces d'acceptar, un cop implantat l'estat autonòmic, la persistència del plet nacional en la seua rellevància i cruesa polítiques, aquestes esquerres han reduït els tals ismes a un mer recurs retòric que, alhora que les ha allunyat, discursivament, de l'espanyolisme centralista, les ha excusat d'enfrontar-s'hi d'una manera efectiva.

Declarar-se ocasionalment federalistes o autodeterministes ha estat, en aquests casos, una manera de no qüestionar l'statu quo i mantenir alhora la consciència ─d'esquerra nacional─ tranquil·la. Però en l'actual estat de coses, convé distingir entre els uns i els altres: si la intel·liguèntsia expsuquera i encara més o menys marxista ha sabut detectar una energia genuïnament emancipadora i popular en el moviment independentista, la intel·lectualitat socioliberal que fa costat al PSC només hi vol veure una maniobra hegemonitzadora del centredreta català, i ens exaspera amb manifestos en pro d'un quimèric federalisme, oposant-lo a una de les possibles conseqüències d'un procés democràtic d'autodeterminació, si no a l'autodeterminació mateixa.
L'esquerra reblanida que considera Chacón una prometedora política, no s'ha adonat de res"
Deixebles de l'immens Sacristán, comunistes anacionals o particularment interessats a assistir, fa anys, a reunions babelianes, s'han adonat que només faltaria que a unes classes populars ja prou desposseïdes també se'ls desposseís del nou estat català: de la possibilitat de dissenyar-lo interessadament. I s'han adonat, també, de les bondats d'un marc polític en què la dialèctica Catalunya-Espanya ja no se superposaria, desdibuixant-la, a la dialèctica esquerra-dreta. Per contra, l'esquerra reblanida que considera Jordi Llovet un pensador audaç, o Carme Chacón una prometedora política, no s'ha adonat de res.