A l'hora de fixar la naturalesa de les llengües altres que l'espanyola, el PP i el PAR s'acullen a un relativisme solipsista que, aplicat a qualsevol altre àmbit del món empíric, els semblaria digne d'estadant de frenopàtic.
"Cap expert en hidrologia pot negar el que jo sé: el riu Ebre és un immens corrent de ratafia." Aquesta postura irracionalista, adoptada de manera excepcional i conscient, té l'origen en una forma de pensament rudimentari, i no gens autoconscient, que sempre s'ha atribuït, ves per on, al nacionalisme català: l'essencialisme lingüístic ─parlo català, ergo, sóc català.
Si a hores d'ara al pancatalanisme ja no se li acudiria d'afirmar que "un fragatí és un català que no sap que ho és", el blaverisme aragonès, en canvi, està emocionalment convençut que la catalanitat lingüística determina la catalanitat etnocultural i, doncs, política.
Envescada en aquest estadi preteòric, intel·lectualment indigent, respecte a les relacions entre llengua, nació cultural i nació política, la reacció aragonesa cometrà els desficacis que calgui per eliminar qualsevol agent d'inestabilitat identitària. La imbecil·litat històrica del lapao és un mal menor a la vora d'aquella eventualitat en què els habitants de l'Aragó oriental es reconeixen com a catalans en el mirall de la seua llengua.
PS. No hi ha cap contradicció lògica entre ser aragonès i ser catalanoparlant, i ja és gros que ho hàgim de recordar els que ens considerem membres d'una nació que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
