Lleida · Però hi ha un sentit en què l'observació és pertinent: en l'àmbit dels, diguem-ne, discursos culturals, dels que s'ocupen tant de les creacions de l'alta cultura com de les representacions simbòliques més elaborades del passat i del present, la intelligentsia conservadora i reaccionària de la pell de brau ja no se sent intimidada per la presumpta superioritat d'una esquerra amb pedigrí ─ella sí─ democràtic.

Des de potents plataformes mediàtiques, la intel·lectualitat postfranquista disputa l'hegemonia simbòlica a una esquerra en retirada ─que ja no se sap més culta, lliure i viatjada─ explotant, no pas una grotesca faramalla feixistoide, sinó un cos doctrinal heterogeni, complex i ben articulat: l'arsenal ideològic amb què declara, si no lliura, les seues guerres culturals.
Allò de "res no s'assembla tant a un espanyol de dretes com un d'esquerres" no passa de pura inanitat a l'hora de conèixer Espanya 'desinteressadament'
Afegim-hi, als ariets més distintius de la reacció (unitat d'Espanya, supremacia de l'espanyol, catolicitat genètica de la Península, familiarisme i antiavortisme, etc), explícites reescriptures del passat, pretesament documentades, per virtut de les quals, "mal que pesi a alguns, però els fets són els fets", Lluís Companys hauria estat una mena de criminal de guerra. La dreta cultural espanyola, robusta, plural i poderosa, s'ha desacomplexat, i no pas per exercir de lacai del PP, sinó per vigilar-lo i pressionar-lo des de la independència estratègica i financera. 

Addenda: només el dia que deixem de ser colònia podrem apreciar l'amplitud exacta de la rasa que separa, encara avui, les dos Espanyes; allò de "res no s'assembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d'esquerres" és valuós com a epistemologia de poble oprimit, però no passa de pura inanitat a l'hora de conèixer Espanya desinteressadament ─si és que tal opció ens ha de ser mai concedida.