Quan, en l'era Pujol, CiU i PP van arribar a una aliança estable, més d'un, des de l'esquerra, els va acusar de "pactar els desacords" ─de farsants. Observant un suposat guió secretament coescrit, en acabat de l'allitament pressupostari, CiU i PP mantenien una sonora baralla postcoital amb motiu, per exemple, de la llengua.
Lleida ·
Els pactes entre uns i altres haurien doncs recollit els termes exactes d'un dissentiment públic en aplicació calculadíssima d'un vell recurs mercadotècnic ─el de contrarestar els efectes d'un acord presumptament contra natura a través del reforç gestual del propi perfil ideològic. El 2012, una setmana després d'haver-hi tancat els pressupostos, Sánchez-Camacho demana a CiU que retiri les subvencions a Òmnium ─amb un argument tan transparentment demagògic que li lleva tota eficàcia política─ i la federació hi reacciona tot seguit amb l'anunci d'una nova subvenció per a l'entitat: ¿és postulable que CiU i PP tornen a pactar cruentes topades en l'àmbit, diguem-ne, simbòlic a fi d'encobrir una estratègia econòmica comuna? Un gosaria dir que la veritat del cas, com la persona de Paul Auster segons diu ell mateix, no té cap interès ─bé que ens dol que la polèmica, sia autèntica o fingida, obligui Òmnium a posar-se a la defensiva.
Que la praxi política de CiU no es pot reduir a l'enginyós rodolí que un dia va etzibar-li l'oposició ("ensenyeu la bandera/ per amagar la cartera") és tan cert com el fet que CiU arribarà a acords econòmics amb el PP sempre que pugui. Dit altrament: encara som lluny d'aquelles condicions històriques d'impossibilitat per a l'aliança entre la dreta d'aquí i la dreta d'allà. Unes tals condicions tenen a veure amb un procés de ruptura amb l'estat que CiU, no cal dir-ho, no liderarà mai, però del qual, arribat el cas, no podrà desentendre's. Mentrestant, no ens queda sinó conciliar-nos amb les virtuts dramàtiques de la farsa.Si és el cas.
