Lleida · -De vegades, la unitat de l'obra d'un autor és, més que no pas una tesi honestament provada, un apriorisme al qual cal acomodar tota consideració de la tal obra. Els textos de Fuster són, avui, matèria de l'operació inversa: hi hauria un hiatus com més va més evident ─si no se'ns diu, se'ns insinua─ entre l'agitador nacionalista, pamfletari, contingent, i el literat, aquest sí, etern estadant de la república de les lletres. En el cas de Fuster, com en tants d'altres, els llibres que més polseguera van aixecar serien, precisament, els que pitjor es compadirien del geni de l'escriptor. Però els que hem deglutit Fuster tenim una certesa fisiològica: el regust que ens deixa Nosaltres, els valencians és exactament el mateix que ens queda quan acabem Causar-se d'esperar.

-Nosaltres, els valencians: el conegut relator de les grandeses i misèries del PCE es preguntava, fa uns dies, a les pàgines de la premsa barcelonina, per què tothom despatxava el fracàs de la Constitució del 1812 al·ludint, no pas al poder d'una oligarquia o d'una església retardatàries, sinó a la "radicalitat de les idees" dels diputats de Cadis. Mutatis mutandis... ¿per què parlem tant de la inadequació de les idees fusterianes al seu medi social i cultural, i tan poc del feixisme o quasi-feixisme que les va combatre, esplèndidament finançat per un empresariat reaccionari i emparat, si no orientat, pels arquitectes de la Transició?

-Divendres passat, gràcies a L'Ocell Negre i el departament de Filologia Catalana de la UdL, vam conèixer el Fuster de Pau Viciano i de Jordi Martí: un Fuster marxistoide i un Fuster anarcoide; un Fuster clàssic i un Fuster no-clàssic; un Fuster maximalista i un Fuster possibilista; un Fuster lliurepensador i un Fuster amb catecismes. Etc. Fuster és un arsenal. Si diem que és vigent, no és pas perquè siguem ceballuts, sinó que som ceballuts perquè encara és vigent.