El raper lleidatà Pablo Hasél.

Lleida · Tràgic en el sentit que hi donava el gal·lès Raymond Williams: homes i dones engatjats en una acció cruenta, que preferirien no emprendre, no només creuen que no els queda una altra opció, sinó que saben, a més, que no tenen cap garantia d'èxit.

El "guanyarem!" o el "no passaran!" no han estat mai prospeccions tècniques de savis geoestrategs, sinó euforitzants literaris destinats a uns guerrers no precisament mancats de raons pràctiques per a la defecció. La lluita armada del desposseït és tràgica per això: es lliura voluntàriament a allò que el repugna conscient que, probablement, l'acabaran matant.
Només en un estat feixistoide es condemnaria un cantant a dos anys de presó per un delicte d'opinió"
Aquests dies ens fan escoltar unes cançons escrites i  interpretades per un raper lleidatà que, diríem, no ha fet seu el sentit williamsià d'empunyar una arma: llòbregues, tremebundes, l'opressor hi acaba representant, per més referències empíriques que en doni, una mena de mal còsmic contra el qual cal arremetre amb tota la fúria dionisíaca de què siguem capaços, extasiats per la destrucció que s'anuncia ─bé que sigui de la iniquitat terrenal.

Però l'opressor no és el Mal al qual cal correspondre amb una violència redemptora i superba, sinó algú, de vegades benintencionat, a qui s'ha de combatre segons l'anàlisi concreta de la situació concreta ─per dir-ho amb un clàssic car, també, al nostre raper. Aquest és l'únic retret que faríem a aquest rebel músic lleidatà, per al qual demanem, furiosament, la llibertat: només en un estat feixistoide es condemnaria un cantant a dos anys de presó per un delicte d'opinió.