Proclama l'opinadora convergent, a les pàgines de la premsa local, que Catalunya no va estar, el 25 de novembre, a l'altura de les circumstàncies. Espanya 1 – Catalunya 0 és el títol de l'article.
Lleida ·
Un bon dia, persuadida que havia derrotat, també intel·lectualment, el seu antagonista, la dreta va començar a transvestir velles idees reaccionàries en formes pròpies de pensament iconoclasta: és clar que el poble s'equivoca, estúpid!
Efectivament, la massa pot ser molt estulta, com insinua l'enginyosa definició churchilliana de democràcia, o com prova l'èxit electoral de Hitler ─exemple adduït, també, fins a la nàusea, i particularment mal explicat: Hitler, amb molts menys vots que socialdemòcrates i comunistes junts, va accedir a la cancelleria gràcies a un cop d'estat tècnic. Però si la massa pot ser molt estulta, mai ningú, maldant per distingir-se'n, s'hi havia assimilat tant com l'opinadora convergent.
Aconseguir l'adhesió de l'anticapitalisme català d'àmbit espanyol a una candidatura independentista es registra en el compte dels èxits"
Perquè el més lamentable d'un corol·lari postelectoral com Espanya 1 – Catalunya 0 no és la sectària igualació entre país i partit que l'inspira, sinó la seua al·lucinant irracionalitat. Perquè ni tan sols la pessimista i convergent conclusió que el revés a Mas entorpeix greument el procés cap a l'estat propi no admet, en termes lògics, una tal paràfrasi esportiva: si van ser els dos projectes nacionals els que van entrar en lliça, és a partir de la suma de vots o escons autodeterministes, d'una banda, i unionistes, de l'altra, que cal assajar la metàfora, per més fàstic que ens faci ERC, ICV i la CUP.
La CUP: en el mateix article, enumera l'opinadora convergent totes les extravagants organitzacions revolucionàries, i espanyoles, que li donaven suport a fi que el lector es faci càrrec que el vot a aquesta formació esqueia a un resident de frenopàtic. Sàpiga l'opinadora que aconseguir l'adhesió de l'anticapitalisme català d'àmbit espanyol a una candidatura independentista es registra en el compte dels èxits, mentre que la conversió de Duran Lleida a l'estatpropisme només té lloc en el dels fracassos.