Gregorio Morán.

Lleida · La setmana passada, d'un verb mal flexionat en un titular de La Vanguardia en va col·legir, en un clàssic gest apocalíptic, que el periodisme morirà, no pas per assassinat, sinó per suïcidi, i ahir mateix, el primer enigmista del país retreia al nostre periodista greus incorreccions en el seu últim llibre ─que són, però, una peccata minuta a la vora dels errors lingüístics detectables a Miseria y grandeza del Partido Comunista de España. Per cert: ¿per què els castellanoescrivents s'hi miren generalment tan poc quan inclouen mots, títols o textos en català als seus escrits?

El periodista que va gosar desconstruir el mite de la Transició molt abans que el catalanisme benpensant, aquest autoanomenat xarnego capaç de glossar un text d'Espriu amb més solvència que no pas algun suposat espriuòleg, considera la integració lingüística una mena de monomania nacionalista, i s'estimaria més que la mala hòstia dels catalans no s'hagués manifestat a través d'un subproducte del carlisme.
Els independentistes sí que necessitem a Morán. Encara que només sigui per instruir-nos en la vivència del desengany"
Però si l'autor d'El maestro en el erial no estigués de tornada de tot ─condició en què es rabeja, tant en la prosa com en el posat─, potser seria més sensible a les audàcies d'un independentisme ─que vesteix de roig, però d'un roig a què escau el negre─ per al qual la gràcia de tot plegat no és que, un bon dia, Gregorio Morán se senti estranger a Barcelona, sinó, precisament, que s'hi senti més a casa que enlloc.

Morán és el periodista que mai no serem: una mixtura, avui sense parió, de minuciositat investigadora, erudició a balquena i causticitat desbridada. Morán no necessita processos constituents que menin a la ruptura amb l'estat, però els independentistes ─alguns─ sí que el necessitem a ell. Encara que només sigui per instruir-nos, arribat el cas, en la vivència del desengany.