No cal haver assistit als centenars de conferències que, sota l'epígraf Mitjans de comunicació i qüestió nacional, s'han convocat al llarg del postfranquisme per estar persuadits que el poder mediàtic del nacionalisme català s'ha assemblat més al del situacionisme que no pas, posem per cas, al del progressisme català autonomista i constitucionalista.
Si el catalanisme conservador, primera força al Principat durant la segona restauració borbònica, no ha disposat de cap ressort periodístic capaç d'imposar marcs d'interpretació favorables en l'esfera pública, no cal dir l'independentisme, orfe de paraula i imatge públiques, postergat o combatut pels mitjans dominants i acollit amb escasses complicitats, i sempre com a obligada quota de minoria, en la mateixa premsa del catalanisme de centredreta.
Avui, quan la identitat entre catalanisme i independentisme és quasi perfecta, el mapa de les capçaleres, és clar, ha canviat (hi han entrat nous agents i alguns dels vells han hagut d'evolucionar ideològicament), internet ha multiplicat i diversificat els discursos partidaris de la independència i les ràdios amb més audiència, igual que la televisió pública del Principat, deuen part de l'èxit a la seua atenció preferent al procés d'emancipació.
Però que el 2013 TV3 dediqui un programa especial a una al·lucinant cadena humana que reclama la independència no ens hauria de confondre: l'independentisme principatí ha arribat a ser majoritari sense disposar de cap dels mecanismes d'inducció simbòlica que, en la contemporaneïtat, qualsevol manual de ciència política consideraria necessaris per crear un moviment hegemònic.
D'ara endavant, un propòsit: de la mateixa manera que no perdem ni un sol segon a contestar qualsevol expressió de negacionisme històric, defugirem discutir la tesi segons la qual l'auge de l'independentisme és fill d'una manipulació informativa promoguda per les elits.
