Lleida · Els independentistes catalans, induïts a imaginar-se a si mateixos enmig d'una peripècia homèrica de desenllaç incert, haurien de d'identificar-se, ben altrament, amb aquells burgesos de la mansió buñuelesca, però sempre d'acord amb la visió que en té l'espectador insensible a l'absurd com a objecte ficcional, o incapaç d'una lectura al•legòrica, i que no pot sinó menysprear la pel·lícula: "no té cap sentit: per què no surten?".

Els problemes polítics mai no es resolen a través de mers exercicis mentals (com creuen els idealistes) i, tanmateix, la majoria independentista del Principat només estarà en condicions d'imposar-se si abandona la creença que la sort del procés cap a la ruptura depèn, sobretot, de l'actuació de les elits polítiques, això és, dels actuals estadants del Parlament (més Duran).

Els independentistes, a més d'encoratjar CiU i ERC a acomplir fulls de ruta, hem de martellejar els diputats autodeterministes amb la idea que, si no se'n surten, els canviarem, sense desfici, per uns altres; que la celebració d'una consulta, o la declaració unilateral d'independència, no són missions quasi impossibles només aptes per a superespecialistes en política, sinó mandats democràtics amb precedents històrics i de compliment relativament senzill (fins i tot en cas de resolta oposició de l'estat: ¿es pot dubtar que hi ha centenars de milers de catalans disposats a amuntegar-se davant les urnes per garantir, pacíficament, que s'acabin omplint?); que, en fi, només són transitoris delegats d'un poder popular que, amb ells o sense, franquejarà la porta.