Lleida · Fastiguejats per un conflicte entre identitats col·lectives vacu i avorrit, bé que obstinadament invasiu, van beneir la irrupció d'un partit que anunciava una era postnacional de persones nues, que ja no haurien de vestir la seua fragilitat, però tampoc la seua genuïnitat, amb els estendards de les pàtries.

Si els independentistes cridàvem allò de "ni França, ni Espanya: Països Catalans!", aquells càndids postmoderns s'imaginaven entonant, com a divisa plausible, "ni Catalunya, ni Espanya: només ciutadans!"
Actuar en pro de la desaparició de la nació catalana és cosa d'inveterada reacció espanyola"
Ciutadans en contra del nacionalisme català i de l'espanyol: de qualsevol nacionalisme. I encara més: de la nació com a relat totalitzador que nega la multiplicitat d'identitats culturals, híbrides i proteiques, que conformen qualsevol societat contemporània.

Hi va haver càndids que van postmodernejar a propòsit del Partit de la Ciutadania, però que a hores d'ara no tenen cap dret a ignorar que el tal partit agrada molt als feixistes espanyols, ni per què els agrada tant: actuar resoltament en pro de la desaparició de la nació catalana ─negant, amb finalitat performativa, la seua mateixa existència, impedint que es manifesti com a subjecte polític, etc.─ no és cosa d'enjogassats postmoderns multicultis, sinó ─de debò no ho sabeu, paladins de les llibertats individuals?─ d'inveterada reacció espanyola.