Lleida · Sinó per tot el contrari: la indignació moral de què la intervenció de Fernàndez havia de ser vehicle resulta inarticulable a través de la cotilla formal d'una innòcua comissió parlamentària. Quan la gravetat del contingut desborda fins a tal extrem la capacitat expressiva de la forma disponible, l'acte comunicatiu no pot ser sinó esqueixat, torbador, intempestiu.

El verb i el gest del portaveu de la CUP havien de ser agres i inoportuns perquè la comèdia fiscalitzadora d'una comissió és el pitjor mitjà formal per compadir-se de malvestats com les atribuïbles, almenys indiciàriament, a l'exministre espanyol i exvicepresident de l'FMI i de Bankia. Amb tot, la intervenció, l'estrèpit, de Fernàndez dóna compte d'un fracàs objectiu. Les condicions que exigeixen, èticament, convertir una sessió de control en un libel també ho són d'impotència política: els embats a l'adversari s'han de limitar, ara per ara, a citar-lo a l'infern i brandar-li una sandàlia.

"Nosaltres, que volíem preparar el terreny per a l'amabilitat, no vam poder ser amables." Llegim-nos Brecht i recordem-nos, si cal, que la radicalitat no té res a veure amb capricioses inclinacions individuals, sinó amb un estat de coses molt més radical que nosaltres.