De cohesió, si de cas, n'hi ha massa. La pau social no és un bé incondicional, i tot i que ningú no hauria d'invocar estúpidament els temps de la barricada urbana i el revengisme de classe, convé assenyalar que no és un falta de, sinó un excés de consensos ─ideològics i pràctics─ allò que explica que les tensions realment existents no es corresponguin a la gravetat dels antagonismes socials.
Lleida ·
Les parides d'autoajuda que promouen el coneixement d'un mateix s'obstinen a ocultar que, per a qualsevol exercici cognitiu d'aquesta mena, situar-nos individualment dins els conflictes d'interessos materials que no podem defugir és tan important com detectar les nostres pors més castradores, i és precisament la robustesa de la cohesió social ─argamassa de benvolences mútues i hostilitats contingudes─ allò que frustra aquestes crues autoubicacions, que poden tenir efectes políticament alliberadors, però també, és clar, socialment disgregants.
Això no és una queixa perquè els treballadors ja no dirimeixen les diferències amb el patró a garrotades, sinó un lament perquè milers de catalans deuen pensar, ara mateix, que haurien d'haver fet com els empleats de la FNAC i no ho van fer.
La fractura social, no com a fenomen observat, sinó com a xantatge encobert. Les descripcions etnogràfiques de la Catalunya contemporània que devem als comentadors unionistes (que al·ludeixen a "ruptures socials" i "climes prebèl·lics") no són ─com s'ha apuntat─ pura confusió de desig amb realitat, sinó una abjecta amenaça. El subtext de les tals descripcions fa així: si Catalunya s'independitza, impulsarem un replegament ètnic dels catalans filoespanyols i formes vàries de deslleialtat política cap al nou estat per manera que, llavors sí, puguem parlar de fractura social. Serà fotut perdre davant de tanta vilesa, de tanta indecència.
