Més que no pas els suposats maniqueus, ens irriten els olímpics de vocació que diuen coses com "ara que es compleixen 80 anys de la proclamació de la II República, és una magnífica ocasió per reflexionar-hi desapassionadament i admetre el errors dels qui la van defensar i en van propiciar l'ensulsiada".
Es tractaria d'aprofitar la perspectiva que donen una colla de decennis per contrarestar, en virtut de la raó historiogràfica, ponderada i apartidista, la desraó dels relats mítics d'aquell període deguts a les necessitats ideològiques del democratisme i progressisme antifranquistes.
L'olímpic és un individu de centreesquerra que, per honestedat intel·lectual, no té por de reconèixer que els pecats frontpopulistes dels anys trenta ja portaven la seua penitència. L'olímpic és un individu que, just quan creu que abraça una objectivitat desapassionada, sense residus de subjectivisme ideològic, es lliura a la vulgar metafísica del "tothom acaba pagant els seus errors" o "cadascú acaba tenint el que es mereix", com si hagués una raó immaterial, més ençà o més enllà de les voluntats individuals, que administrés justícia històrica. Independentment de la quantitat i qualitat d'errors comesos pels dirigents republicans, i pel bigarrat espectre de forces polítiques i socials que van posar el coll a evitar la victòria del feixisme, la fi de la República va ser conseqüència de l'exitós cop d'estat de la reacció, més poderosa militarment i estimulada, no pas per les vel·leïtats revolucionàries de rojos i roig-i-negres, sinó pel reformisme timorat d'un govern democràtic.
L'anunci d'una exposició de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, a l'abril, que vol commemorar el 80è aniversari d'aquella república ─14 d'abril, els anhels d'un poble: el títol s'inspira en les paraules pronunciades per Macià en proclamar la República Catalana─ ja ha incitat els olímpics locals a fer crides a la revisió crítica de la dècada dels trenta, a posar en clar les greus cafrades dels benintencionats d'aleshores. Perquè les cafrades, ¿sempre es paguen, oi? I un be negre: en la història, hi ha multitud de casos de cafres indemnes. No va ser l'astúcia de la raó històrica, el que va liquidar la República, sinó el feixisme, estúpid!
