Lleida · Que han, doncs, assumit la ruptura amb l'estat, no pas amb fruïció doctrinal, sinó com a pragmàtica estratègia de classe (per garantir el protagonisme de la població subalterna en un eventual procés constituent); i que, d'ara endavant, la proposta de federar els pobles de la Ibèria quedarà supeditada (no pas per cap axioma nacionalista, sinó per auster realisme) a la consecució de la plena sobirania.
La independència no és un accident històric al qual cal acomodar programes de transformació sinó un mitjà per a qualsevol projecte d'emancipació"
I ens faria també indiciblement feliços que el tal líder afegís, a propòsit del resolt antiindependentisme de bona part de la militància postpsuquera: "Les bases d'ICV han abraçat finalment l'independentisme perquè han anteposat l'eix social a l'eix de les articulacions polítiques legítimament desitjades però històricament inassequibles."

La independència no és un accident històric al qual cal acomodar programes de transformació preexistents, sinó un mitjà poderosíssim per a qualsevol projecte d'emancipació, i val a dir que cada cop hi ha més militants del que queda del PSUC que la xifren d'aquesta manera. Concretament, n'hi ha un ─cognomenat igual que un dels fundadors d'UDC─ que, si mai es proposés ser cap de cartell, potser ens procuraria un moment indiciblement feliç.