La singladura de Macià ens resulta tan fascinant com la tirada històrica de les elits pàtries a considerar que el bo era Cambó. Per als exquisits, l'astúcia política, el cosmopolitisme i la dilecció per l'alta cultura del líder lligaire dibuixen un perfil molt més interessant que no pas el d'aquell militar convers i procliu a quixotades tals com proclamar la República Catalana un cop foragitats els borbons.
Aprofitar la fi d'una dictadura emparada pel rei per proclamar, després d'unes eleccions democràtiques, l'estat català sempre serà de pobres d'esperit, mentre que finançar Franco a contracor ─no fos cas que, si guanyen els altres, em nacionalitzin les propietats─ és un exemple de conflicte existencial de gran calat. "Ha traït Macià?", es demanava la minoria radical quan l'Avi va haver renunciat a la independència. "Va trair Cambó?", es pregunten els cretins que volen judicialitzar la història en lloc d'entendre-la.
Demà dijous, 14 d'abril, coincidint amb el vuitantè aniversari de la ─fugaç─ República Catalana, s'estrena, a les Borges Blanques, l'Espai Macià, un museu dedicat interpretar la, dèiem, fascinant trajectòria de Francesc Macià i Llussà. Quatre plantes per entendre que l'Avi va saber arrabassar a la història, a la individual i a la col·lectiva, part de les seues inèrcies per precipitar-hi canvis decisius. ¿Volen, els temps que vivim, moments à la Macià? Els exquisits acostumen a dir que no entenen la pregunta o bé oposen la vulgaritat d'aquesta a la magnificència de qualsevol exemplar de la Bernat Metge. El cronista diu que, sigui com sigui, ja no volen moments à la Cambó.
