Lleida · Així, assenyalar que el frau fiscal no escau a un home proverbialment auster i afectat de messianisme; conjecturar que la confessió del tal frau seria un sacrifici d'expiació per una vida de negligència familiar, sacrifici que consistiria a autoinculpar-se falsament per encobrir els lladronicis filials i conjugal; declamar sobre la fal·libilitat, també, dels homes formidables, o apel·lar ─en fi─ a la condició humana, o són reaccions respectables d'un pujolisme emotiu que malda per racionalitzar el desengany, o bé són formes no respectables d'ocultar la posició objectiva que ha ocupat Pujol en la democràcia postfranquista: la de l'elit política per a la qual estabilitzar el règim sorgit de la Transició i exercir el dret de cuixa, a través de l'administració o el partit, han estat la mateixa cosa. Ara: si volem no entendre res, podem escrutar la paradoxa que un senyor feudal gens lúbric s'hagi endut al castell, ell també!, desenes de filles de remences.
L''afer Pujol' és un preciós mirall del règim que hem decidit abandonar"
- Arran de la confessió de Pujol, molts independentistes se senten temptats, no pas a la defecció, sinó a abraçar la hipòtesi que la històrica lleialtat al postfranquisme de l'expresident i el seu possibilisme timorat, que van acabar fatigant el catalanisme i desdibuixant-ne els horitzons, haurien realment respost a una aliança de casta espanyola i espoliadora, la qual bescanviaria silenci per estabilitat institucional i econòmica.

Pujol hauria amagat la cartera rere la bandera... espanyola? Aventurem-nos a dir que la resposta mai no serà un sí rotund: que si la lleialtat de Pujol a la segona restauració borbònica encloïa una opaca solidaritat d'elits, tenia al mateix temps una dimensió ideològica autònoma, la de l'hegemònic catalanisme regeneracionista, per al qual l'encaix òptim del Principat en la democràcia hispànica era possible i històricament necessari.                                                   

- L'afer Pujol és un preciós mirall del règim que hem decidit abandonar, i si els independentistes tenim bons presagis és, entre moltes altres raons, perquè el pujolisme popular no hi està girant els ulls.