Lleida · Tal mecanisme: igual que aquell home que, en no pintar res a la feina, s'aferra vicàriament al seu poder domèstic, milers de catalans s'haurien barallat apassionadament, durant dècades, amb motiu del Barça i en exercici del seu dret a decidir sobre el futur d'aquest club-país perquè durant aquest temps no haurien pogut decidir res d'important sobre el futur polític del país.

Assumida la impotència històrica a l'hora de manar en la pròpia comunitat política, les energies per empoderar-se, i per dotar-se d'una autorepresentació positiva, s'haurien desplaçat parcialment cap a la sinècdoque esportiva de la col·lectivitat. I així com l'amic poeta que "en cada vers s'hi juga la vida", més que un anacrònic romàntic, és, potser, un perfecte inepte en l'ofici de viure, el país que en cada afer del Barça s'hi juga tant, més que un país massa culer, és, potser, un formidable inepte en l'ofici de la política. Ara: tot plegat és ─apuntàvem─ tirar de veta especulativa.

I la majoria social d'aquest país ja ha decidit de tallar-la amb la cisalla de l'empíria històrica. El Barça, ¿deixarà de ser "més que un club" en la Catalunya independent? ¿Deixarem llavors de viure incompetències com les de l'actual junta com si fossin un afront personal? Volem empíria.